Ja sabem que en període electoral tot s’hi val, però fa la sensació que aquests dies el que importa és prendre el pèl a la gent engegant polèmiques interessades, o fent propostes inversemblantment interessades. D’entre les polèmiques tothom ha tret suc del gag sobre la Verge del Rocío, i també hi podríem afegir el procés d’aniquilació de Laura Borràs com a personatge polític de primera línia, o el nou relat policial sobre qui manava el Tsunami Democràtic, que contradiu versions anteriors. Posats a repassar l’actualitat, encara podríem encabir-hi la consideració de terrorisme que fa la Fiscalia sobre l’independentisme català, i l’interrogatori de tercer grau que, diuen, li van fer a la infermera que es negava a entendre el català. Si se’m permet la comparativa, l’aquelarre muntat entorn de tots aquests ítems informatius ha estat tan desmesurat com l’interès d’alguns per treure’n profit electoral. Embriacs de tant entusiasme irracional, els fanàtics de la seva causa han aprofitat el parèntesi de Setmana Santa per captar adeptes al preu que fos. Han fet proselitisme sectari sense importar-los la intolerància, l’odi que escampaven. En la polèmica pel greuge al sentiment religiós dels fidels de la Verge rociera s’ha caigut en actituds perilloses, per un zel o entusiasme excessius i irracionals aplicats a qualsevol creença o opinió, que és com es defineix el fanatisme. Hi deu haver molts graus a mesurar abans de qualificar fanàtics, però compte amb aquells que utilitzen sentiments i símbols per aconseguir objectius inacceptables, perquè experiències viscudes arreu assenyalen el fanatisme religiós com el que més amenaça la racionalitat del comportament humà, capaç com és de justificar matar en nom de Déu.
A l’altra banda de les polèmiques, les propostes desvariejadores que també empaiten el benefici electoral. Aquesta setmana destaca poderosament la que ha fet el govern per pactar amb Espanya l’autodeterminació. Allò de la llei de la claredat que el Parlament va rebutjar amb majoria aclaparadora i que a Madrid neguen cap possibilitat de reeixir. No fa gaire, Sánchez i Illa reclamaven a Aragonès que reunís tots els partits catalans per planificar un futur consensuat i en concòrdia, però ara ja no els interessa perquè el calendari electoral mana, i molt. Si fa no fa, com també li passa al govern, més necessitat que mai de posar damunt la taula alguna cosa que l’ajudi a recuperar el relat independentista oblidat. Molts qualifiquen la proposta d’oportunista, i si els correctors lingüístics m’ho permeten jo l’encabiria en un papanatisme (simplisme excessiu) que pot fer passar per babaus aquells que se la creguin acríticament, sense tenir en compte els precedents ni la força de l’1 d’Octubre.
