En aquest país enterrem molt bé, aquests dies després del traspàs de Josep Piqué s’han escrit i dit moltes lloances a la seva persona. En el meu cas, només vàrem coincidir en tres o quatre episodis, i la veritat és que no en tinc massa bon record, però ara no es tracta d’això. Escric aquesta columna perquè he trobat a faltar entre la multitud d’articles, l’anàlisi del seu paper en la tramitació de la reforma de l’Estatut.
Com gairebé sempre els polítics catalans no van saber mesurar en aquell moment les diferents forces que equilibren l’Estat, i en lloc de redactar al Parlament un Estatut que pogués ser acceptat a les Corts, es va preferir redactar un Estatut de màxims que tenia un impossible encaix constitucional. En aquell moment, igual que ara, hi havia una lluita entre la dreta i l’esquerra nacionalistes catalanes que els va portar a tractar l’Estatut com si fos una llei fundacional en lloc d’una per a la convivència de tots els ciutadans de Catalunya. En aquest debat tan irracional van arrossegar a Iniciativa per Catalunya i a una part del PSC. Al final, amb una maniobra de funambulisme polític, el PSC va donar suport a l’Estatut al Parlament anunciant que presentaria esmenes al Congrés.
El Partit Popular de Piqué va votar en contra, però compte, a Piqué no el van deixar altra sortida, el van marginar en tota la negociació a Catalunya. I aquest va ser un error històric d’unes proporcions enormes que, anys més tard, va acabar portant el processisme. Si els polítics catalans, i conseqüentment el Parlament, haguessin fet cas a Piqué, tot el que va venir després ens ho hauríem estalviat. En aquell moment Piqué representava la dreta més oberta i tolerant, pel que fa al mapa territorial d’Espanya. Piqué era convidat a donar xerrades a Madrid a les tertúlies de caràcter federalista, perquè era vist com un interlocutor vàlid. Què hauria passat si en lloc d’un Estatut de màxims, s’hagués aprovat el que proposava Piqué? Com sempre en aquests casos la resposta és simple política ficció, però cal suposar que un Estatut aprovat pel PP a Catalunya difícilment hauria estat canviat en profunditat a Madrid, i el que si sembla segur és que, en qualsevol cas, l’acord posterior a Madrid, no hauria estat portat al Constitucional.
Si hi pensem una estona, veurem que l’Estatut català és molt similar a altres estatuts de segona generació. Si el PP el va portar al Constitucional, va ser per treure’n rèdit polític. Aquest va venir per la seva marginació en la seva tramitació. Si el PP a Catalunya hagués participat, hagués votat que sí, el PP del conjunt d’Espanya hauria estat lligat de mans i peus, i la seva estratègia posterior no hauria estat possible.
Alguns els pot semblar somiatruites, però el malaurat Alfonso Perales, responsable de la matèria al PSOE, tenia molta confiança en què Josep Piqué seria capaç de doblegar al PP més ranci, per desgràcia la ceguesa dels polítics catalans no ho va fer possible. I així ens ha anat.
PD. Qui vulgui resoldre l’entrellat actual haurà de comptar amb la dreta espanyola, o no ens en sortirem.
