L’hora dels adeus

Viure a pagès és un exercici d’observació i aprenentatge constant en què l’entorn passa de ser un paisatge de postal a un escenari que cal entendre, respectar i cuidar de la millor forma possible. Els camps, feixes i boscos són una part més de la casa. Un espai per habitar, gaudir i també un baluard a custodiar. Un llogaret on el bé comú és la màxima no escrita a seguir de forma gairebé inconscient. Així de fàcil, senzill i alhora extremadament complicat.

Mal que ens pesi, formem part d’un món globalitzat on les persones compten bastant poc. Tots formem part d’un tot. Tanmateix, sembla que estiguem condemnats a no entendre’ns. Fa massa que parlem llenguatges diferents que limiten la capacitat d’entesa i la possibilitat d’acció.

Preguntem-nos quant de temps fa que sentim a parlar de sequera, si hem fet alguna cosa al respecte i si avui en dia estem disposats a canviar el nostre dia a dia per poder fer-hi front. I, si us plau, siguem honestos.

No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure.

Fa dècades que tenim el sector primari agonitzant.

I fa massa temps que juguem al joc del Pere i el Llop.

Hem de tenir clar que mentre la societat assisteixi de forma impassible a les múltiples crisis del sector primari, ho tindrem molt pelut. Tots i cadascun de nosaltres tenim més poder del que ens pensem, però cal que en siguem conscients i decidim prendre acció.

Apel·lo a despertar el sentit crític per posar en el centre aquelles persones que saben què passa, per què passa i què s’hi pot fer. Parlo dels pagesos que treballen cada dia al tros, dels padrins que coneixen com ningú el seu entorn i de tota la comunitat científica que fa una feina tan valuosa com menystinguda. Ells i elles ens permetran entendre com el que als despatxos en diuen «estat d’excepcionalitat» en realitat en té molt poc d’excepcional.

Actualment, el sector primari viu una situació límit amarada de tristor i desesperació on el futur s’entreveu molt negre. Fa més d’una dècada que treballo amb i per un sector que s’estima com ningú la seva feina. I no m’hauria pensat mai viure una situació d’excepcionalitat tan crítica com la que tenim al davant.

Ramaders sacrificant animals per manca de menjar i comprant-ne a preus desorbitats a risc d’arruïnar-se per poder alimentar els animals que els queden. Agricultors amb gairebé la totalitat de la seva collita perduda. Ramats que es venen, camps que ja no es cultivaran més...

La sequera ha agreujat la situació i ha visibilitzat moltes altres problemàtiques, però aquesta és només la punta de l’iceberg. Els pròxims mesos ho anirem veient i entenent. És per aquest motiu que animo a posar el nostre petit gra de sorra perquè no s’extingeixi un sector que quan no hi sigui el trobarem molt a faltar. Podem ajudar-lo comprant productes de proximitat, respectant l’entorn i les activitats agrícoles i ramaderes que s’hi desenvolupen. I, sobretot, entenent que nosaltres som una peça clau de tot el procés i que les nostres decisions sí que compten.