Ala caixa del supermercat, amb el tiquet de compra em donen vals de descompte i un poema de Sant Jordi. Sempre dic que la poesia és a tot arreu, però veure-la sortir d’una màquina destinada a sumar pomes i caixes de llet em genera estranyesa. Sé que la diada de demà també es reduirà a números i que quan acabi el dia sabrem quants exemplars i quantes roses s’han venut i que aquest serà el barem per avaluar l’èxit de la jornada. Seria una llàstima que no miréssim lluny i que, més enllà de la suma i la resta final, ens oblidéssim de tot l’esforç que guarda el llibre, des del bosc del qual procedeix el paper fins a l’olor que fa en obrir-lo, i el camí recorregut per la rosa, la majoria arribada a Catalunya des d’Amèrica del Sud i Holanda.
Demà em compraré la rosa que tu m’hauries regalat en un intent absurd d’omplir un gerro buit. Hi posaré poca aigua, que hi ha sequera, i cada dia retallaré la tija en diagonal perquè trigui més a marcir-se. Segur que em punxaré amb una espina i em posaré el dit a la boca. Em faré la soferta, que no cal fer un drama de tot, tampoc. Tu m’hauries posat esperit de vi de seguida. Quin nom compost més bonic, i quina llàstima que ningú el faci servir. No sabia com seria la vida després. No en parlo gaire perquè ningú vol escoltar històries tristes ni tampoc llegir-les. No es tracta de comprar llibres, només, sinó de llegir-los! Interessen els crims i les morts luctuoses, però no les històries de les persones normals que marxen havent fet una vida llarga perquè els ha arribat l’hora. L’obsolescència humana programada o la llei de vida, que pesa més que la constitució. No hi ha aprenentatges ni proves pilot. Passa i t’hi acostumes i tot es normalitza, com si el que és normal és que no hi siguis. M’hi estic habituant d’una forma contradictòria, fent-te present. He entès que l’absència és un buit físic. Només això. El més difícil és pair el mai més. És aquest mai més el que punxa més que totes les roses.
Sovint topo amb tu, com ara que miro al cel i el vent belluga el tendal del veí i una ratlla blanca i espessa de núvols premsats travessa el paisatge. Els edificis són més alts que les muntanyes del fons, i els arbres són més grans que un humà. El punt de vista ho canvia tot. Per això el noi salta, per arriscar-se a caure, per tornar a estimar, per veure el dia del revés, per arreglar el món, per desafiar la força de la gravetat, per no parar quiet, per riure. Salta perquè avui és avui, salta per posar-se a prova, salta per tancar ferides, salta perquè li facin una foto, saltar perquè pot, salta per esbrinar què passa després.
