PEDRA SECA

Silenci davant dels savis

Xavier Gual

Xavier Gual

Som en l’època on tothom vol dir-hi la seva. Sempre ha estat així, però en un parell de generacions hem passat de fer-ho des de cadires a la fresca dels carrers als tertulians tot terreny a les grans tribunes mediàtiques. Afegit a la remor de les xarxes socials on cadascú crea continguts, sigui un text llarg en un bloc digital o una simple piulada. És la informació (o la desinformació) feta pels conscients i pels inconscients. Un garbuix impossible de desxifrar on tothom fa de cronista interessat.

Entre tot el soroll, els rumors, les falsedats, els crits i les disputes de sords hi ha moments en els quals es produeix un silenci magnífic. És quan parla un entès, algú que sap de què perora i l’audiència ho nota al moment. Es reconeix aquesta autoritat moral (i professional) en les seves explicacions argumentades i contrastades.

Tal rara situació es va produir a la sala de plens de Berga amb un mestre de periodistes xerrant sobre ETA, Catalunya i l’assalt a la caserna de la ciutat el 1980. Un tema inserit a la memòria global dels berguedans, dels bagencs i al relat central de la banda terrorista al país. Aquest diari ha fet la crònica sobre la conferència i el significat d’aquell atac fallit però clau en el context del seu moment.

Ningú estossegava, ningú guaitava el mòbil, cap xiuxiueig i quasi ningú es va aixecar abans d’hora. Un auditori ple a vessar silent durant més d’una hora és un contrast emocionant respecte de les taules de debat televisiu on parlen tots a la vegada sobre res i a crits.

Oir algú com el doctor Antoni Batista de prop, amb la seva memòria d’enciclopèdia, unes breus notes i el seu coneixement profund del món terrorista són suficients per oferir una classe magistral d’erudició i dades. Les bones, les contrastades en fonts polifòniques i, sobretot, des d’interessos contraposats. Des d’una defensa de la vida i el pacifisme ha parlat amb militars i terroristes sense apriorismes. Per entendre sense justificar actes de barbàrie. Ha entrevistat els líders d’ETA i generals de l’exèrcit, sense distinció ni militància. Per a ell només eren fonts d’informació d’algú a la recerca de la veritat. Servida als lectors o a un auditori per tal que cadascú se‘n formi la seva opinió.

Tot això i més va succeir un vespre en una sala de plens municipals. Una raresa que hauria de ser la normalitat: deixar els experts honestos perorar. Perquè des de la prehistòria s’aprèn només escoltant. El preceptor Batista va pujar a terres berguedanes en el marc d’Àgora, una iniciativa cultural ara oberta cap a patums del periodisme. A la tardor, podrem sentir algú que comunica amb la seva càmera de fotografia. Va haver de deixar una cama a l’Afganistan per unes fotos. Algú fent les millors instantànies del volcà de La Palma o dels xaragalls del pantà de la Baells seca i assedegada. Per les seves imatges sobre la covid va rebre el Pulitzer. I el World Press Photo. Paraules d’eminents i imatges de fotoperiodista a la recerca d’un impossible: la certesa.