Angoixa climàtica

Vaig créixer a Bilbao sota un cel gairebé sempre encapotat. «¿Quién lo desencapotará?», cantàvem a l’escola. Cel gris, verd humit i la ria del Nervión fent olor de residus industrials. Més d’una dècada, del 1980 al 1992, un Bilbao que no s’assembla gens a l’actual. Hi plovia setmanes sense parar, el famós xim-xim, i no obstant, el 1990 hi va haver una gran sequera que va imposar retallades de 12 hores en el subministrament de l’aigua que arribava a casa. De sis de la tarda a sis del matí. Recordo arribar de l’escola i anar directa a la dutxa i algun dia acudir al gibrell. Llavors ningú parlava de canvi climàtic, sinó d’una cosa puntual i estranya en tractar-se del nord d’Espanya. Total, una anècdota d’infància que no serveix com a experiència acumulada perquè començo a sentir, com molts, un creixent aclaparament davant la falta de pluja.

Les copes dels pins, els xiprers, els arbustos s’estan omplint de branques marrons i pols. Fa tres setmanes van sonar quatre trons a prop de casa i feia tant que no passava que el meu cervell no va saber entendre el primer, fins i tot vaig preguntar en veu alta de què podia tractar-se. Hem caigut de la figuera de cop, quant a l’emergència climàtica. Des de l’estiu, extremadament calorós, fins al fred relatiu i, sobretot, la falta de pluja dels últims mesos ens han obert els ulls. No és que passarà, és que ja està passant i, malgrat tot el que n’hem parlat, ens ha agafat gairebé per sorpresa, sense capacitat per generar aigua que reposi la que no cau del cel, amb infraestructures deficients que perden milers de litres d’aigua al dia i amb crides a tancar l’aixeta de casa. Com a bona angoixada amb bona memòria he comprat bidons (això dels gibrells és molt dels 90) per no malgastar l’aigua freda de la dutxa i reaprofitar-la després, una cosa que sé que contribueix poc en el terreny col·lectiu, però calma l’angoixa. No ens haurien de traslladar aquesta responsabilitat els que en 20 anys, per exemple, no han sabut tancar les esquerdes de les canonades que arriben als municipis i que perden milers de litres d’aigua potable al dia. No obstant, sens dubte, també és cosa nostra.