PICAR DE PEUS

Sol, gespa i calendari

Josep Pedrerol

Josep Pedrerol

Al Xavi li molesta el sol. També la gespa seca i alta. D’acord. Ancelotti, per la seva part, despotrica del calendari, que coneix des de fa molt temps, perquè està massa carregat. Tots dos tenen raó, amb matisos, sobretot en el cas de les condicions meteorològiques a les quals al·ludeix l’entrenador del Barça. Però el que més em crida l’atenció és que es lamentin els que més tenen. Els dos poderosos. El Barcelona juga poques vegades a primera hora de la tarda, molt poques. Altres equips pateixen el sol més sovint. O, pitjor, juguen els dilluns, un dia estrany per al futbol. El tema de la gespa seca o llarga són estratègies de cada entrenador, però hi ha unes normes que marca la Lliga i que tothom ha de complir. I, que sapiguem, es compleixen. El mateix passa a la Champions. Entenc el que vol dir Xavi, el futbol de toc que pretén executar pateix si la gespa no és una catifa i el sol enlluerna i fa calor. Però jo era fan del futbol amb fang en aquells camps impossibles amb pilotes bombejades constantment perquè la pilota no rodava prou. El vell Atocha, a Sant Sebastià, era una passada. Pura passió, pur esforç. Un altre futbol, segurament menys tècnic i on la casta i la intel·ligència manaven. Però l’aficionat gaudia molt. En aquests camps, és cert, hi continuen jugant molts nanos o aficionats. No crec que dos centímetres d’alçada siguin els culpables dels badalls als quals ens ha sotmès en alguns partits l’equip de Xavi, si hem de ser francs.

Anem amb el tema d’Ancelotti. Clar que té raó amb el calendari impossible, sobretot aquesta temporada amb el Mundial a l’hivern. És una bogeria, hi ha partits cada tres dies, gairebé no es poden assajar conceptes tàctics i els futbolistes es passen les setmanes viatjant. Sí, no és el més idoni.

Però la realitat és que el Reial Madrid, i també el Barça, tenen una plantilla molt àmplia, gairebé amb dos onzes de garanties per afrontar diverses competicions. El problema del cansament sorgeix quan tens jugadors com Hazard o Mariano, que ni hi són ni se’ls espera (quina temporada porten!). Així, les rotacions resulten molts més complicades, és clar, i els titulars acumulen minuts i cansament. Però és igual. Queixem-nos. Potser és bo per a la salut.