XUT A PALS

El règim i el futbol

Adam Majó Garriga

Adam Majó Garriga

Recordo, de petit, quedar ben parat en veure a la parada de l’autobús de La Salle nens amb la samarreta del Barça. Si nosaltres, la canalla de l’escola Flama, érem del Barça, els de la Salle, l’escola en teoria més oposada als valors i actituds de la nostra, havien de ser del Madrid, no?

I és que l’assignació referencial identitària té sempre una component subjectiva i sovint atzarosa que és especialment evident en el cas del futbol. Així, si el Real Madrid CF era l’equip del règim, no era tant perquè el govern l’afavorís, que segurament també, sinó perquè d’aquesta manera el percebíem milions de persones a Catalunya i més enllà. «Hala Madrid, hala Madrid, el equipo del gobierno, la vergüenza del país», es cantava a les escoles, els carrers i els camps. El Madrid era Espanya i Espanya –aleshores i una mica encara ara– era Franco. Per això aquelles copes d’Europa eren molt més que victòries esportives d’un entitat privada d’una ciutat concreta, eren triomfs d’un estat que n’aconseguia ben pocs a nivell internacional. Al règim li va convenir identificar-se amb el Madrid i als que estaven més o menys en contra del règim els va anar molt bé tenir un símbol al qual, a vegades, se’l podia derrotar (i humiliar) sobre el terreny de joc.

El futbol, al capdavall, no té l’èxit que té per allò que és en realitat: uns senyors que no coneixem de res donant coces a una pilota a canvi de diners. El futbol té la transcendència que té per tot allò que hi projectem a partir de criteris sempre discutibles. Objectivament, el Barça no és l’exèrcit de Catalunya –que deia en Vázquez Montalban– però és evident que per a molta gent fa una funció simbòlica relativament equiparable, guanyant o perdent batalles i enarborant ensenyes que ens hem fet nostres. El FCB és més que un club per la única però important raó que molta gent l’entén i el viu així.

I això és perfectament compatible amb el fet que durant el franquisme el club estigués inevitablement dirigit per persones properes al règim o designades directament per la dictadura, i que encara ara La Liga i els Barça-Madrid, com el festival d’Eurovisió o el sorteig de Nadal, siguin un potent element cohesionador i identificatidor de la idea d’Espanya, alhora que un dels escenaris en el qual les tensions territorials/nacionals es posen més de manifest. Embolica que fa fort.

Vull dir amb tot això que, recuperant el tòpic, el futbol és l’opi del poble? Sí, perquè és evident que al poder li interessa que els conflictes i dissidències es canalitzin i neutralitzin en aquest teatre; però no, perquè els clubs, els equips i els colors esdevenen també elements aglutinadors i dinamitzadors que acaben contribuint a generar experiències col·lectives transformadores . Per això els èxits del barça de Cruyff (futbolista) i de Guardiola (entrenador) no van impedir, ans al contrari, l’aparició d’enormes moviments socials com l’antifranquisme dels setantes o l’independentisme de la segona dècada del segle XXI.