L’avi Joe

Marc Marcè Casaponsa

Marc Marcè Casaponsa

Franklin D. Roosevelt va ser un dels presidents més longeus i determinants de la història dels Estats Units sense poder ni tan sols aguantar-se dret. La poliomelitis el va deixar paralitzat de cintura en avall i va fer tota la seva carrera política amagant que només es podia moure en cadira de rodes. L’exemple de Roosevelt va ser molt utilitzat quan Joe Biden va iniciar la carrera presidencial fa quatre anys, i ho serà encara més ara, quan hi torna amb la perspectiva d’acabar el seu segon mandat amb 86 anys. Comparacions odioses: Roosevelt no podia ni aixecar-se de la cadira, però tenia tota l’empenta intel·lectual d’un home que tot just encetava la cinquantena quan va arribar a la presidència. Biden, en canvi, manté una mobilitat envejable que es dedica a exhibir fent corregudetes a saltirons però, per molt que s’entesti a mostrar-se àgil, transmet una senectud indissimulable tant amb la parla com amb el llenguatge no verbal. I tanmateix, la pregunta és: un ancià no pot ser un bon president? un home que es distregui, que es desorienti, que sigui lent de reflexos, no pot fer una feina encertada, sàvia i lúcida liderant una gran administració? Perquè no? Una ment ràpida garanteix un bon lideratge? Per fer què? Per cagar-la més ràpid? Mick Jagger en té 79, i Bob Dylan, 81. No serien bons presidents. Però, ho haurien estat quan eren joves?