Hi ha protestes a Egipte perquè una actriu negra serà Cleòpatra en un docudrama de Netflix. La tendència d’alguns col·lectius a exigir versemblança racial en la tria d’intèrprets creix tant de pressa com la temptació creativa de transgredir-la.
La intransigència amb que es reclama que els actors siguin del mateix grup humà –racial, cultural, geogràfic, religiós...– dels personatges atempta contra l’essència de l’art dramàtic, on la platea fa veure que es creu la simulació de l’escenari tot i saber que ni el rei és rei ni el bufó és bufó, i que un altre dia s’intercanviaran els papers i no passarà rés. Al cinema ens hem acostumat a contemplar les nostres estrelles predilectes representant tots els papers de l’auca; sabem que Tom Hanks no ha naufragat en una illa deserta, però gaudim quan ho aparenta. L’actor Ben Kingsley és d’ascendència índia, i ha guanyat un Oscar fent de Ghandi a la pel·lícula de Richard Attenborough, però també ha estat el jueu Itzhak Stern a La llista de Schindler, i el filòsof persa musulmà Avicenna a El Metge. I en totes ha estat creïble als ulls de la majoria. Igual com la major part del públic del món es va empassar sense manies que el grec Zorba tingués el rostre i la còrpora de Manuel Antonio Rodolfo Quinn, nascut a Chihuahua, Mèxic.
És força improbable que Cleòpatra tingués els ulls de color verd d’Elizabeth Taylor, protagonista de la pel·lícula que va forjar el mite popular més enllà de certeses històriques. Ni ulls verds ni simpàtic nas menut. La reina formava part dels Ptolomeus, la dinastia grega que governava Egipte des de la conquesta d’Alexandre el Gran i evitava com totes barrejar-se amb sang plebea. Algunes imatges conservades apunten que tenia un perfil clarament grec, amb un nas recte i pronunciat, com el d’Irene Papas, posem per cas. Però si un jueu com Jesús pot ser ros de cabells, rosat de pell i d’ulls blaus a la pantalla (i a les estampes del Sagrat Cor), qui pot discutir els color dels ulls i la mida del nas de Cleòpatra?
