Algunes verges i santes i poques laiques

Susana Paz

Susana Paz

Casualitat o coincidència, la mateixa setmana que s’estrena als cinemes Un cel de plom, el ple municipal de Manresa obre el procés per batejar la coneguda popularment com la plaça de Crist Rei (per l’església) i/o com la plaça de la Farola (sense farola) amb el nom de la supervivent dels camps nazis i lluitadora antifeixista Neus Català Pallejà. I el debat està servit, és clar. Cert que l’emblemàtic espai no té nom oficial però el que dèiem, en té de popular, i no només un, sinó dos. Si m’ho demanen, la Neus Català es mereixeria un carrer sense debat perquè sinó, probablement, necessitarà d’anys perquè algun dia se’n parli popularment -no oficialment- de la seva plaça.

Ara fa quatre anys, en el que era el darrer inventari de béns i drets de l’Ajuntament de Manresa, només el 2 % dels noms d’espais públics de la ciutat corresponien a dones laiques, que traduït volia dir 13 dones no religioses, santes o verges. Un percentatge que malgrat incloure la plaça Palmira Jaquetti Isant (antiga plaça Montserrat), inaugurada l’octubre del 2021, no haurà fet variar gaire la xifra (si m’equivoco estaré encantada de rectificar). Tretze anys abans del darrer inventari, el 2006, Manresa només tenia set noms de dones laiques en la seva guia de carrers i del 1999 al 2006, la capital del Bages només havia batejat amb cinc noms de dones els seus carrers, places o passatges per setze d’homes en el mateix període. Ja ho sabem que els espais públics són un reflex de la història (no som especials, a Barcelona, per exemple, només el 8 % dels vials porten nom femení) i la història diu que aquesta esfera continua sent masculina, que la tria de noms femenins avança lentament -de 2 a 15 en 25 anys?- i que, a més, com en el cas de Neus Català, la ubicació potser no és la més adequada. El que no té nom, no existeix, tampoc als carrers.

Com a curiositat i a l’altre extrem del que és una anomalia normalitzada, hi ha els carrers del modern barri Puerto Madero de Buenos Aires que, des del 1995, s’han batejat, per ordenança municipal, amb el nom de las figures femenines més icòniques del país. D’Azucena Villaflor, una de les fundadores de l’Associació Mares de la Plaça de Maig fins a Petrona Eyle, doctora i pionera del moviment feminista argentí. I ja que hi som, si volen saber en clau social que revelen els noms (o no noms) dels carrers sobre identitat, raça i riquesa, llegeixin El callejero, de Deirdre Mask (Capitán Swing), un assaig que no deixa de ser un mirall de la història, del control i del poder. Paraules on la quota femenina ha brillat sobretot per la seva absència.