Els bastards surten més bons

Marc Marcè Casaponsa

Marc Marcè Casaponsa

Una filla il·legítima, és clar que sí. No podia faltar en l’expedient d’un sobirà antic i deshonrat com l’emèrit. Tenir bastards ha estat gairebé una obligació monàrquica. De vegades eren conflictius, però sovint eren molt útils. A Catalunya, per exemple, potser ens hagués anat molt millor si, quan es va quedar sense successor, Martí l’Humà, el darrer monarca del casal de Barcelona al capdavant de la corona d’Aragó, s’hagués espavilat més a reconèixer el seu net il·legítim, fill de l’hereu mort i d’una noble siciliana. Alarmada, la cort va empènyer el rei a casar-se amb una joveneta i ficar-s’hi al llit ràpidament, però l’home ja no estava per festes. La solució era reconèixer el petit Frederic, que vivia al Palau Reial amb la seva germana Violant (també il·legítima) i a qui el rei professava un «gran e cordial amor». Però ni tenint el Papa Benet d’aliat -era familiar del nen- no va arribar a temps de fer-ho abans de morir-se. Sembla que va estar a punt, però va fer tard. I potser hagués sortit ben bo: Un bastard sovint portava sang fresca, de fora del circuit viciat de les monarquies casadíssimes entre elles per fabricar cosins de cosins, dèbils i rucs. No sembla que sigui el cas de l’Alejandra: la mare és una gran comtessa casada amb un gran falangista. O sigui que seria més del mateix.