Tota una vida plantant llavors

Una de les imatges fotogràfiques que atresora el meu cervell de nena inquieta i un xic tafanera és la de les lleixes de llibres del despatx que el pare tenia a casa. Col·leccions de les editorials de l’època amb volums que, vistos amb els ulls d’un infant, conformaven un món de colors, gruixos i mides que cridaven a allargar-hi la mà.

Recordo que els agafava amb cura, palpant les textures d’aquelles edicions de paper rústic i cobertes amb títols i filigranes daurats. Estrelletes al llom per indicar si era el primer, el segon ... o el tercer volum fins i tot. Llegia només fragments inconnexes que em descobrien paraules mai abans dites, sense entendre’n el significat, enmig de construccions sintàctiques amb subordinades infinites que m’apassionaven. Em divertia memoritzar fragments –tres o quatre ratlles– que no entenia i jugava a tenir converses absurdes amb el meu amic invisible.

Entre aquells volums, hi havia un munt d’assajos sobre filosofia, literatura, història i sociologia, obres mestres de la literatura universal i espanyola, molta poesia, enciclopèdies i col·leccions monogràfiques sobre la terra, els animals i la pintura. La meva passió, però, era la col·lecció que recollia la biografia de grans personatges de la història (tots homes, evidentment). Les vides de Winston Churchill, de Mussolini i de Kennedy passaven per les meves mans i intentava imaginar-los en el seu temps: llevant-se cada matí per escriure la història de la humanitat, amb tota la naturalitat del món, perquè ells havien nascut per canviar el seu temps.

No vaig posat mai en dubte la rellevància de cap d’aquests prohoms en qüestió, però sí que vaig pensar més d’una vegada que, amb ells, n’hi havia d’haver molts d’altres, per força, que havien passat desapercebuts (sobretot desapercebudes) i que havien estat importants per escriure la història d’allò que realment passava a les cases i als carrers.

Ara que tinc a les mans els dos volums del llibre Monistrol de Montserrat. Un miler d’anys d’història veig el poder dels homes i dones –il·lustres i sense il·lustrar– que han construït una obra de gran transcendència: la vila de Monistrol. Les vicissituds d’un poble compilades en un immens treball de recerca que ha estat possible gràcies a la passió i vocació de dos amics inseparables: el Salvador Redó i el recentment desaparegut Llorenç Soldevila, que van engrescar a dos incondicionals més de la història i, afortunadament, de Monistrol: el Josep Batlle i el David Blasco.

Hem tingut molta sort de ser contemporanis de persones com el Llorenç, el Salvador i tants d’altres homes i dones que han fet de la seva vida un exercici impecable de compromís amb el seu temps i amb el seu país, posant al servei de les persones l’entusiasme de la seva vocació, amb un règim feixista i gris en la seva contra. El llegat que ens deixa aquesta actitud vital, font inesgotable de tants anuaris de vida monistrolenca, és un regal d’un valor incalculable que hem de conservar i fer créixer. I ho hem de fer per responsabilitat, però també per fer de les absències dels que ja no hi són un etern acte d’agraïment per haver estat tossuts, apassionats i persistents traçant un camí pel qual ara podem transitar en plena llibertat.