Legislar

ABarcelona es farà una promoció de 120 pisos turístics a l’Eixample de la ciutat. No és pas una voluntat del govern municipal, sinó que resulta que els promotors han trobat una escletxa legal. La llei del només sí és sí s’ha hagut de modificar per efectes imprevistos, la llei de la dependència no s’ha acomplert mai i una part de la població mor sense haver rebut els ajuts als quals, suposadament, tenia dret. Quant a la llei sobre l’obligatorietat de dur a terme plans d’igualtat, diguem que el més calent és a l’aigüera. Lleis com la de la transparència i bon govern o la de Memòria Històrica són més un grapat de fulls carregats de bones intencions que no pas un exercici ferm i decidit d’aplicar-ho. Només cal recordar la darrera actuació dels seguidors de Primo de Rivera. L’exaltació de valors no democràtics i feixistes és un fet que passa de la forma més normal. Així podria seguir, perquè desgraciadament no és l’excepció, sinó la norma. Legislar, aplaudir un cop votada la llei, ja sia a les Corts o al Parlament, i després en pocs dies sentirem algú que ens diu que falta una llei per garantir els drets... Només m’ha faltat que aquest dijous, i mentre feia el cafè matiner, ho he sentit de nou: ara tindrem una nova llei que obliga les empreses de serveis, electricitat, aigua, gas, telefonia... a atendre telefònicament en menys de tres minuts i augmentar l’atenció presencial. Sona de meravella, però em sap greu si algú s’hi ha il·lusionat, perquè serà una d’aquestes que, un cop aprovades, allà quedarà, en un prestatge o calaix.

Potser caldria revisar tot el que tenim legislat, treure tant reglament, garantir que hi hagi els recursos suficients que, en molts casos, no només són diners sinó de formació vers les persones que les hauran d’implementar, tenir clar el temps real que es necessita per fer-la efectiva. Després cal que les persones que representen la voluntat popular, que ens representen al Congrés, al Parlament, als municipis facin un seguiment rigorós de l’acompliment o no, de quines coses fallen, on hi ha les mancances. Una tasca feixuga, però indispensable, per saber, de debò, què ens cal i què ens sobra. D’altra banda, és una visió molt reduccionista i simplista pensar que la política és bàsicament aquesta, la de legislar. La política ha de poder generar consens amb aquells que són no només diferents sinó també el contrari, la política ha de buscar solucions a partir de saber-se formular les preguntes adients per tal de trobar allò que són problemes que dificulten i obstaculitzen la cohesió social.

Mentre escric aquestes línies m’he aixecat un moment a estirar les cames i he sortit fins al carrer on un treballador del sector de la neteja es queixava dient que es volen les oficines netes, però que els productes que tenen per fregar no valen res. Que l’empresa vol guanyar el mateix que sempre i va retallant, retallant i, és clar, el servei cada cop surt pitjor. De ben segur que al conveni o contracte que tenen signat hi ha escrit tot el que la llei diu que s’hi ha d’escriure, però al final a qui toca netejar ni ha signat ni se li ha demanat opinió, però seran ells i elles qui rebran les crítiques que ho deixen «brut». Però la llei es compleix (segurament sí). Això de complir-la sembla que de vegades tampoc és tan important. Si no, que li ho preguntin al PP amb el parc de Doñana, on de forma flagrant s’ho salta tot. Sí, senyor, «con un par», que dirien els castissos.