El lloc on anar

La closca del cargol, els mitjons de llana que et poses dins del llit quan els peus són gels, l’illa deserta, l’últim lloc de tots els llocs, on hi ha tots els mapes, els camins d’entrada i sortida, els trossos que et componen, els dies que perds i els dies que trobes. El refugi. El teu món. El submón de tots els mons possibles. De vegades és un calaix, una nevera, un llit, el joc del dòmino amb el qual no jugues però totes les peces de fusta descolorides i gastades et pertanyen, com els queixals. És l’indret més profund –d’on vens, on vas. L’únic que és teu. Hi pots trobar de tot, fins i tot paperets rebregats amb dates, noms i fets, braçalets fets de cordills, felicitacions. Apuntem el que no volem que se’ns oblidi, el que necessitem vitalment. La llum de tarda que travessa la taula il·lumina la foto dels quatre, bronzejats i somrients, esclata multiplicada dins del gerro de l’aigua de la rosa tranquil·la. El llibre espera ser llegit. Amb la vida real n’hauríem de tenir prou, ha dit algú. I si acumulem molt de tot és perquè necessitem molt, i de vegades fa lleig dir-ho, i ens miren amb estranyesa perquè no ens entenen. La moda és ser lleuger, de pensament i de pes, com vaixells que no dibuixen esteles. I si no vols renunciar a res és que ets massa indecís perquè encara no saps què et falta. I si no tens res és... És impossible no tenir res. He perdut un grapat de coses que continuen sent ben meves. I en tinc d’altres d’intangibles que encara ho són més.

Tothom té –és– un món, i qui no l’hagi trobat, construït o ocupat encara ja cal que corri a cercar-lo. És el refugi, on tu marques regles i límits, on crema el foc i es fan brases, on s’alimenta la vida, on passen les coses que no s’expliquen. Pot haver-hi gos, gat, ocell o peix, i altres persones o ningú més. És el lloc idoni. És on tries qui ets, on decideixes qui entra i qui no, què et fa mal i què et dona plaer. Allà on pots desencaixar totes les peces, desdibuixar-te sense deixar de ser. No cal que sigui un indret enorme. Com més gran més corrents d’aire, més amagatalls, més risc de fantasmes a l’habitació de convidats, més portes que grinyolen i més degoters a la teulada. És on pots plorar com una bèstia en zel i riure tant que no reconeguis el teu propi so de la riallada. Hi ha cases a tot arreu. A banda i banda del carrer. En aquesta ciutat, en aquell poble, en aquell país que mai trepitjaràs. Hi havia la casa dels avis, que ara és dels avis d’algú altre. I la casa del veí, que ara és d’una altra gent que continuen sent els teus veïns. S’està bé a casa quan en coneixes l’adreça i en tens les claus.