Si ho veig, no m’ho crec

Pep Garcia

Pep Garcia

He tret del meu sistema operatiu la màxima amb la qual he viscut fins ara. Si no ho veig, no ho crec. De fet, ara mateix estic en fase rebel i no em crec res del que veig per si de cas. He trucat a sant Tomàs d’Aquino, famós –ell no ho sap– per haver passat a la història pel seu «veure per creure», però no se m’hi ha posat. Em diuen que diu que, vist el pati, es nega a sortir i veure el munt de coses que ja no són veritat. La intel·ligència artificial ha vingut, entre altres coses, per rebentar-ho tot. Des de fa uns mesos ja no podem estar segurs que allò que estem veient i que ens perjuren que és tal qual sigui cert. Bé. De muntatges visuals, n’hem viscut i patit tota la vida. Imatges icòniques –la bandera americana aquella plantada triomfant, el petó aquell del soldat– van resultar que no eren tal qual el que semblava, però s’assemblava bastant a la veritat. Ara no. Ara res. Ara tot. Tot allò que veig, cada dia en qualsevol moment és molt probable que no sigui cert. La IA em fa dubtar de tot i ho confesso: ja no em crec res del que veig. I si volen que m’ho cregui, m’ho hauran d’explicar bé en cada cas. Tot allò que la IA és capaç de «crear» és que s’ho ha «inventat». Tot. Cap de les coses que ens mirem és certa. Res. M’adono que amb una frase ho he resumit i resolt tot i ara em fa més por encara. Acostumats com estàvem que els captadors d’imatges les captaven del món real, la IA directament se les inventa. I és que fins i tot el cine, on tot és mentida, és cert perquè els que hi surten són de veritat. Una mentida plena de veritats. Un engany, pactat amb el públic, que en el fons recrea realitats. La IA tira pel dret i tot i tot i tot el que ens ensenya s’ho treu de la màniga. S’ho inventa. I, sí, ja sé que això també passa amb els textos. Com poden saber els lectors d’aquesta columna dominical que no l’he escrita jo sinó que li he encarregat a la IA un text a partir de la demanda: Fes-me una disquisició sobre la intel·ligència artificial aplicada a les imatges? No ho poden saber, m’han de creure. I llegint veuran que l’estil és el meu. Dubto que la IA sigui capaç de copiar-me tan bé. I ara ja sé que aquesta frase me l’hauré de menjar amb patates perquè, si ara encara no, ben aviat la IA serà capaç de copiar-me millor que jo. Però això no és nou, ja li va passar a Charles Chaplin, Charlot, que una vegada es va presentar a un concurs d’imitadors seus i... no va guanyar. Res, que després d’haver-me fet agnòstic de totes les religions i escèptic de la política, de totes les polítiques, ara un servidor ja no es creu res del que veu. He avisat.