La salutació de Bisbal

La teoria que el diable es troba en els detalls no correspon –que jo sàpiga– a cap corrent religiós. Es tracta d’un refrany anglosaxó que remarca que les petites coses, les que semblen més trivials o anecdòtiques, mouen els engranatges de qualsevol activitat humana. Aquestes petites coses poden provocar des de l’emoció de plorar, com en la cançó de Serrat, fins a l’alleujament de riure quan un infant ens descol·loca amb la seva espontaneïtat, passant per l’agraïment sincer, simplement perquè algú ens cedeix el pas. Són ximpleries? No, jo crec que són fonaments de vida sana. I l’espontània salutació de David Bisbal a un grup de fans, que l’altre dia l’esperaven a la sortida d’un concert per demanar-li fotos, s’emmarca en aquesta categoria. L’artista d’Almeria s’ha convertit en carn de mems i la seva frase –«¿Cómo están los máquinas?...»– ha corregut pels grups de WhatsApp al nivell del llegendari «¡Ni que fuera yo Bin Laden!» que va deixar anar Belén Esteban, o d’aquell «Hola, soy Edu, feliz Navidad», que va anticipar fa anys la murga que ens donarien les operadores de telefonia mòbil. Però el gest de Bisbal no amaga cap reclam publicitari ni respon a un –calculat?– atac d’ira enmig de cap reality. Expressa un gran respecte a l’altre, des de la naturalitat, i també agraïment, perquè sense aquests xavals que es moren per una foto tampoc ell seria on és. Vaig conèixer Bisbal fa anys, quan ja militava en aquella etèria categoria que denominem «famosos», i la veritat és que la seva simpatia, honesta, em va convèncer. A més, per desmuntar els nombrosos prejudicis que podem fabricar-nos al cap, ens va sorprendre a tots pel seu profund coneixement de la història de l’Antic Egipte.

Ignoro si continua conservant aquesta passió, però celebro que mantingui en el seu vocabulari dues de les expressions més valuoses que hi ha: «sisplau» i «gràcies». No sé si amb aquestes es pot arribar a la fi del món, com deia la meva mare, però almenys allunyen el perill de convertir-te en un gilipolles.