Fa tres dècades van aterrar les televisions privades a l’Estat. Telecinco i Antena 3 van representar una alternativa a Televisió Espanyola i les autonòmiques amb programacions no vistes abans. Així, l’emissora impulsada per Berlusconi oferia espais aleshores trencadors i que avui en dia no serien homologables. Hi destacaven les Mamachicho, unes noies que no trigaven ni dos segons a ensenyar els pits a càmera, i Humor Amarillo, en què una colla de japonesos rivalitzaven per veure qui es clavava la nata més potent participant en jocs destinats a aquesta finalitat.
Entre aquests programes també vam descobrir el Pressing Catch. Era un híbrid entre espectacle de circ i lluita lliure, en què al segon dos ja es veia que les cleques que s’intercanviaven no eren gaire reals. Aquí va fer furor. Lluitadors com Hulk Hogan eren idolatrats i sortien a totes hores, amb narracions d’un veterà del futbol radiofònic, Héctor del Mar, que difonia la pràctica titllant-la a crits de «¡El espectáculo garantizado!». Fins i tot es van celebrar vetllades a casa nostra i es va omplir el Palau Sant Jordi d’una comunitat que aleshores no es podia comunicar per xarxes socials, simplement perquè no n’hi havia.
La irrupció de la Kings League m’ha recordat el Pressing Catch. És un espectacle molt ben venut, un producte d’oci que atrapa molta gent i que ha fet fortuna ràpidament per elements més extraesportius que del joc pròpiament dit. No sé si és necessari obrir seccions d’esports, en principi serioses, amb aquest fenomen. Si és així, ens aproparem més a Telecinco i farem uns «Sálvame», que, tot sigui dit, és el nom que més ens escauria vist com està la professió.
