Hauria de portar el mòbil a «Cuarto Milenio»?

S’obre el teló. En escena, jo mateixa trucant a la meva companyia telefònica. Parlo amb un robot. Em transfereix a una operadora. Em diu que m’ho solucionen. Es tanca el teló. Comença el segon acte i l’error persisteix. Torno a trucar. Em tornen a dir que ja està resolt. I sant tornem-hi. Benvinguts a la «història interminable», una trama amb 16 actes (un per trucada que vaig fer) plena d’acció trepidant i girs de guió inesperats en què l’objectiu de la protagonista (és a dir, jo) és resoldre una incidència amb l’operadora de telefonia mòbil.

El problema que va deixar-me més d’una setmana amb internet inestable al telèfon mòbil va comptar amb una antagonista inesperada: una de les treballadores d’atenció al client de la companyia. Abans, d’arribar-hi, però, vaig passar per moltes converses amb diferents agents. Sorprenentment, van fer-me diagnòstics tan diversos com que m’havia «de canviar el mòbil», «la targeta SIM» o que «tot podia ser provocat per unes obres a prop de casa». De ciència-ficció. Vaig estar a punt de trucar a Iker Jiménez i la seva «Nave del misterio» per demanar una segona opinió.

Dies després va entrar en escena l’antagonista d’aquesta història. La companyia suposadament m’havia resolt el problema, però a la pràctica continuava. Jo, sense saber què fer ni què guardar al calaix d’objectes electrònics oblidats, vaig tornar a trucar desesperada. Em van transferir amb una dona que, des d’un bon principi, no semblava gaire interessada en el meu problema. Li vaig explicar pacientment que no era el primer cop que trucava i que necessitava una anàlisi més en profunditat del problema. Ella va insistir que no podia passar la trucada al servei tècnic si no tornava a respondre les preguntes de protocol sobre la incidència que ja havia contestat 14 cops. Em va demanar per un aspecte tècnic sobre el qual cap dels seus companys m’havia preguntat. «Que bé!», vaig pensar. Llavors va venir aquell moment de l’espectacle en què tot fa un gir inesperat i et deixa fora de joc. Vaig explicar-li que ningú m’havia demanat per aquesta qüestió i que no sabia de què parlava. «Si tants cops ha trucat, per què no ha estat pendent d’això? Hauria de prestar més atenció al que fa», em va dir. Va ser com una plantofada a la cara. Inesperadament, per reclamar el servei pel qual estic pagant, vaig sentir-me ridiculitzada. Vaig estar a punt de deixar la companyia. No ho vaig fer perquè un altre agent, «in extremis», em va resoldre l’incident.

Només calia preocupar-se per arreglar el problema. Ah, i entendre que el client no és l’antagonista, sinó el protagonista sense el qual la història no funciona.