Inflació de l’avarícia

Cada vegada està més clar que la persistent inflació que fa tremolar les economies familiars té una component que no té res a veure amb l’augment dels costos de la producció, siguin aquests les matèries primeres, les energies o els transports. Aquest factor té a veure amb el fet que determinats sectors empresarials estan aprofitant la conjuntura per augmentar els seus beneficis. Fa algunes setmanes en aquesta mateixa columna em feia ressò d’un estudi de CCOO que advertia sobre aquesta possibilitat, a partir de dades extretes de la comptabilitat del Ministeri d’Hisenda.

Que són els beneficis empresarials i no els sous el que actuen en aquests moments com a factors inflacionaris no és, a hores d’ara, una opinió de sindicalistes exaltats, sinó una afirmació de l’economista en cap del Banc Central Europeu que recentment ha dit que els beneficis empresarials estan creixent el doble que els salaris.

En situacions inflacionàries com la que estem patint, la teoria econòmica clàssica sempre ens adverteix del perill d’entrar en una espiral preus-salaris que no fa més que augmentar la pressió inflacionista. No estem davant d’aquest cas. Aquesta vegada es pot afirmar de forma taxativa que l’actual pujada de preus respon a una espiral de l’avarícia d’alguns empresaris, sobretot en els sectors oligopolístics o amb escassa competència. En aquest mateix sentit, a finals del mes de març el Banc d’Espanya va fer públic un informe que indicava que les empreses espanyoles gairebé van duplicar els seus beneficis en l’exercici 2022. No crec que hi hagi gaires treballadors que puguin dir que ha passat el mateix amb els seus salaris. Al contrari, l’any 2022 els salaris van caure un 5,3% en termes de poder adquisitiu real, segons el darrer estudi sobre l’evolució dels salaris en l’àmbit de la Unió Europea. És una de les caigudes del poder adquisitiu dels salaris més elevada dels països europeus i és, també, la més gran a Espanya en un únic any des de la crisi del 2008.

No és estrany que aquest primer de maig els treballadors i treballadores hagin sortit al carrer per reclamar la millora els salaris, la contenció dels preus i el repartiment dels beneficis. Aconseguir que sigui més equitativa l’anomenada distribució primària de la riquesa, que és aquella que es dona entre el capital i el treball a través de la negociació col·lectiva, és fonamental per tenir un país més inclusiu, però també per avançar en la modernització de l’estructura productiva.

En un país com el nostre on un 12% dels treballadors i treballadores no guanya el suficient per sortir de la pobresa, és inacceptable la política de bloqueig de la negociació col·lectiva que està practicant l’organització empresarial CEOE. Tal com avisen les organitzacions sindicals, o hi ha un acord marc salarial que permeti encarrilar la negociació col·lectiva sectorial o el que hi haurà és una conflictivitat creixent la propera tardor que es manifestarà conveni a conveni. El repartiment de la riquesa creada és una qüestió cada vegada més transcendental. L’economia creix, però cada vegada hi ha més tros de pastís en mans de menys persones. La millora dels beneficis empresarials ha de repercutir en la millora de les condicions de vida de les persones que fan possible la creació de la riquesa.