El bon dia de cada dia

Dijous va ser un dia feliç per a la Joana. O això és el que em va semblar. Es va jubilar i la van acomiadar al pati de l’escola Oms i de Prat, de Manresa, una munió d’infants que agitaven globus de colors, pares, mares i companys de feina. A les nou del matí esperava al costat de la mateixa porta de barrots de ferro que ha obert durant trenta-un anys i mig. Li van fer un corredor central, com el que s’organitza per rebre esportistes que guanyen medalles, i ella va caminar, ovacionada, agraïda i emocionada, els mateixos metres que ha fet cada dia durant tants anys. Una dona del meu costat m’explica que fa poc que s’ha jubilat i que no troba a faltar la feina. El que més enyora són els companys, les converses, els cafès. Un home que és autònom assegura que ningú li muntarà cap festa quan pagui l’últim rebut de la quota a la Seguretat Social. Miro les cares d’algunes famílies i estic convençuda que més d’un dels adults presents havia estat exalumne del centre i la Joana era la primera persona que els rebia en arribar. Els professionals que treballen al sector de l’educació expliquen que els infants sempre tenen la mateixa edat, com si el temps només passés per a ells i no per als alumnes, que són iguals i diferents als del curs anterior tot i no parar de créixer.

La constància és dir bon dia cada dia, durant milers de dies, a centenars de persones. Són dues paraules, un gest senzill que creix, es torna valuós per repetició i, estranyament, pren sentit quan el deixem de fer. Arribat a aquest punt és quan pots mirar el temps passat de fit a fit i veure’l desfilar de pressa, com la ventada que ha arrossegat fulles dels arbres i calendaris i que t’ha dut fins aquí. Hi haurà hagut setmanes de tota mena, de Carnestoltes i mitjons de colors, de paraigües, de neu, de motxilles i colònies, difícils, d’exàmens, d’inici i de final i, fins i tot, dies en què la porta no es va obrir arran del confinament de la pandèmia. Perquè tot comença. I tot acaba. I no sempre acaba malament. Hauria de fer un experiment i deixar de fer una de les desenes de coses que repeteixo cada dia i d’esma per comprovar què passa, si algú se n’adona, si res del meu voltant canvia. I si tot continua igual, potser abandonar-la, concentrar-me en les importants, només en els bons dies que sumen perquè algú els rep amb alegria. Som tantes coses, i tantes les coses que fem, que val la pena procurar fer-les bé, posant-hi els sentits, deixant-hi alguna cosa personal perquè quedi, perquè es noti, perquè algú reculli el nostre guant. Perquè la vida laboral és llarga però la vida real no ho és pas tant.