Dues cares d'una mateixa moneda

Suposo que un cop passada la trentena, comences a madurar i a veure les coses des d’una altra perspectiva. Ni millor ni pitjor, simplement diferent.

Cada cop veig més clar que viure és un exercici d’assaig i error constant. Que els grans aprenentatges sorgeixen dels fracassos. I que, al final, amb l’única persona amb qui hauràs de retre comptes de tot plegat és amb tu mateixa.

Aviat farà deu anys que vaig prendre la inconscient i temerària decisió d’emprendre. Miro enrere i recordo perfectament aquella personeta que un bon dia va decidir fer el salt al buit. Una Raquel que era molt diferent i alhora bastant semblant a la que soc ara. Una versió beta de mi mateixa que va arriscar-se molt més del que s’imaginava i que tampoc s’hauria pensat viure tot el que ha viscut. Una romàntica empedreïda que va aterrar sobtadament en un escenari tan desconegut com incert, armada amb un únic paracaigudes construït a base d’il·lusió, ganes i algunes pors.

Diuen que les dificultats generen oportunitats. Però crec que massa sovint s’obliden d’explicar-nos que cal tenir somnis, plantar esperances i treballar incansablement per poder garantir el seu futur i continuïtat.

Tampoc ens ensenyen que a vegades hem de permetre’ns el «luxe» d’estar esgotades, de no saber cap on tirar i de replantejar-nos-ho tot tantes vegades com calgui fins a trobar la fórmula que ens permeti viure en pau fent allò que ens ompli.

I és en aquest punt en què em pregunto quantes persones hauran començat aquest mateix camí i l’hauran abandonat sentint-se soles i extenuades.

Segurament en són moltes més de les que ens puguem arribar a imaginar. Doncs, mal que ens pesi, a casa nostra s’abraça l’èxit dels projectes i es condemna el fracàs de les persones. Vivim en un món en què imperen les aparences, on l’important és el que es veu de portes enfora i en el que s’acostumen a amagar moltes de les coses que ens fan humans.

Ens entossudim a simplificar i classificar tot allò que se’ns posa al davant per fer-ho més digerible i mal·leable. Quan en realitat el que estem fent és diluir-ne l’essència i limitant-ne el potencial.

Us imagineu què passaria si un dia decidíssim abraçar tot allò que sigui, pensi o faci les coses d’una forma diferent de com les faríem nosaltres? Segurament ens emportaríem una bonica i grata sorpresa en comprovar que compartim molt més del que ens separa.

Ara i aquí puc dir que em sento molt afortunada de ser on soc. El camí no ha estat, ni està sent, gens fàcil. Però tinc la gran sort de poder compartir aquest escenari de constant canvi, improvisació i incertesa amb persones úniques. Confidents, companyes i amigues amb qui tot i no seguir el mateix camí compartim aventures i desventures. Impulsant-nos dia a dia a treure la millor part de nosaltres i dels nostres projectes.

I tu, amb qui comparteixes el camí?