Temps de debats

Ha començat el carrusel de col·loquis polítics i la campanya electoral encara no ha arrencat. Ho farà oficialment el proper divendres al vespre. És la reiteració alterada dels temps antics amb penjades de cartells, galleda de cola i una escombra. Ara quasi tots els partits ho han mutat per una foto piulada i envoltada dels seus irredempts. Un acte formal desdibuixat pels temps digitals i la pressa. Les trobades grupals abunden per tot arreu des de fa dies. L’abundor de llistes ho multiplica quasi aclaparant.

A Manresa ja han fet dos debats. I els que vindran. Hi han acudit nou de les deu candidatures inscrites. Tots els pretendents, llevat de l’home de Vox. Faré una previsió amb risc d’error zero: al proper ple manresà no hi haurà deu grups municipals. Algunes candidatures no passaran el tall del vot ciutadà i quedaran en la irrellevància, la terra allà on es viu en política sense el vot ciutadà suficient. Hauran tingut el seu moment de glòria mediàtica escassa: justament la seva presència en trobades on els candidats grans arrosseguen l’audiència també per a ells.

A les dues trobades, una moderada per l’admirada Mar Poyato i l’altra en format de preguntes entre ells, apareixen en una taula llarga, en línia, sense opció de mirar-se al parlar i tots encarats cap a l’audiència. Ubicats així no hi ha cap comunicació no verbal efectiva i no es pot donar suport físic a cap argument. De fet, per la quantitat de persones i la mida del tauló queden ubicats molt a prop, quasi tocant-se amb les espatlles, d’aquella forma antinatural d’un dinar d’amics, n’arriben un parell més d’imprevistos i cal esprémer-se. Impossible menjar amb comoditat, difícil poder-se expressar. La conseqüència és que no hi ha contrast de parers, tot es difumina i es llencen una corrua de discursets sense cap connexió entre ells. Com a màxim s’aconsegueix algun odiós patapam (en castellà «zasca») del candidat més viu a un altre seient per allà.

El primer debat polític televisiu de la història, celebrat al 1960, encara és un dels millors de sempre i ha marcat periodistes i polítics com encarar un acte d’aquestes característiques, sobretot si és emès per televisió. Un jove, telegènic i maquillat Kennedy, es va imposar a un nerviós, erràtic i sudorós Nixon. Dos contendents, tres màxim, és el millor. Quatre comença a ser una multitud, i amb més gent es perd efectivitat i els missatges es dilueixen.

A Berga n’han programat tres: el primer diumenge, un dimecres i el segon diumenge de la campanya. Alguns dels caps de llista han manifestat que potser són massa. Potser tenen raó. Dels nou o deu de Manresa a Berga passen a sis o set. L’absent en aquest cas és del PP. Una llista fantasma de manual a la recerca de vots provincials per col·locar (com tots els partits) els seus endollats de la Diputació.

I per no quedar enrere n’hi haurà un quart amb cinc participants i format inèdit: una barreja de candidats de diferents viles berguedanes per contrastar models sobre la comarca. Quan en van sortint més com bolets. Ara és el torn del Lluçanès. I les que apareixeran. Aviat cinquanta.