Què deuria pensar el rei Felip?

Al West End de Londres s’hi troba una densa concentració de teatres que atreuen milions d’espectadors, la majoria turistes de tot el món que volen presenciar els famosos musicals. Però ni Els miserables, ni El fantasma de l’òpera, ni Mamma Mia, ni Hamilton, ni El Rei Lleó, ni Grease, ni Matilda, no poden competir amb la gran superproducció escenificada ahir entre l’abadia de Westminster, Trafalgar Square i Buckingham Palace. Més sang reial que en un any de l’Hola, més figurants que als Deu manaments, més espectadors que en un concert del Boss. L’obra titulada «The Coronation of their majesties king Charles III and queen Camilla» només és comparable a la part escènica de les inauguracions dels Jocs Olímpics. El guió de la cerimònia religiosa, editat i repartit per l’abadia entre els assistents, tenia una extensió de cinquanta pàgines, onze de les quals centrades a detallar l’ordre de la «procession» de personalitats entre la porta d’entrada i el lloc de cadascú. I no es perdin això: la lletra dels psalms que cantava una coral bizantina hi apareixia en caràcters ciríl·lics. Tot detallat al mil·límetre després de mesos d’assajos, però, sobretot, de segles de pràctica i d’autoconfiança. El primer paràgraf del guió ho diu ben clar: «Quan Guillem, duc de Normandia, va derrotar el rei Harold a Hastings l’any 1066, va decidir que havia de ser vist com el rei legítim d’Anglaterra. Va posar els seus ulls a ser coronat a la nova església de l’abadia que Eduard el Confessor havia construït al costat del seu palau de Westminster. Durant gairebé mil anys, l’abadia de Westminster, amb el santuari de Sant Eduard, rei i confessor, ha estat el lloc de coronació dels nostres monarques». Deu segles de coronacions. Pompa, circumstància, carrosses daurades, joies vertiginoses, quatre mil uniformats marcant el pas, entre cinquanta i cent milions de cost. Què deurien pensar el rei espanyol i la seva esposa, que duia per barret la pantalla d’una làmpada?