El director general de la Fundació Universitària del Bages, el Dr. Valentí Martínez, ha anunciat que deixarà voluntàriament el càrrec en finalitzar aquest curs. Encara que les decisions personals s’hagin de respectar i aquesta mereix tota la nostra consideració, i encara més quan ha estat meditada per una de les persones més reflexives que conec, no em puc estar de dir que és una notícia d’aquelles que ens entristeix publicar.
Si hi ha una pel·lícula en la història del cinema que retrata els valors i la vessant més humana de la docència, aquesta és Goodbye Mr. Chips, inspirada en la novel·la del mateix títol. Se n’han fet vàries versions, la de més impacte emocional és la dirigida el 1969 per Herbert Ross i protagonitzada per Peter O’Toole; i no vull fer comparacions amb el Dr. Martínez perquè l’actor britànic només el superaria en alçada física, no en competències i prestigi acadèmic. En els darrers 23 anys, el seu lideratge, amb l’eficiència dels equips humans dels quals ha tingut l’habilitat d’envoltar-se, tots amb capacitat d’innovació, creativitat i pensament crític, han convertit un centre adscrit en una universitat, que és un dels millors actius de progrés de la ciutat; que ha crescut, constantment i espectacularment, en activitat, alumnat, diplomatures i infraestructures. Com a director general, aspecte a destacar en una ciutat on res no és senzill perquè a l’hora de fer falten suports i quan s’ha fet sobren intrusismes, ha superat amb nota i paciència la capacitat de resoldre problemes complexos; i, si no, que li demanin el que no es pot explicar sobre el procés de federació amb la Universitat de Vic per fer néixer la UVic- Universitat Central de Catalunya.
Però la seva gran virtut és que, en una època en què l’ensenyament està en crisi arreu d’Europa, ens deixa el llegat d’una institució amb molt bona salut gràcies al seu tarannà dialogant per crear complicitats, sobrat d’enginy per gestionar, dotat d’un envejable sentit de l’humor per superar entrebancs, i capaç de crear una comunitat de persones al voltant d’un mateix propòsit: Una universitat plural, inclusiva i capdavantera en l’excel·lència acadèmica; estic escrivint això i em surt la pregunta de forma espontània: No li aniria pas bé fer d’alcalde?
L’escena més sensible i aplaudida del film Goodbye Mr. Chips és la del comiat del protagonista, els sentiments que el personatge d’en Peter O’Toole desperten en aquesta seqüència són coincidents amb els que ha provocat la decisió del Dr. Martínez: agraïment, admiració, respecte i reconeixement etern; el millor que se m’acudeix dir-li és el que li deien al professor Chipping a la pel·lícula: Desitgem que, en els anys que venen i els que vindran, la vida el tracti tan bé com vostè ha tractat l’ensenyament.
