Una història «d’èxit»: la Plataforma

Gonçal Mazcuñán i Boix

Gonçal Mazcuñán i Boix

Immigració. Seguretat ciutadana. Violència masclista. Okupació d’habitatges. Carrers bruts. Recollida d’escombraries amb contenidors de targeta, selectius, porta a porta? Trànsit caòtic. La grua d’ull viu i el policia local sancionador. Transport públic deficient. Zona blava invasiva. Terrasses a la via pública. Zones d’esbarjo poc respectuoses amb el descans dels veïns. Carrils virolats per a vianants. Carrils bicicleta sorpresa (amb doble circulació). Patinadors elèctrics fent filigranes per voreres i calçades. Manca d’equipaments públics per a la gent gran. Burocràcia administrativa paralitzadora. Estructures funcionarials desmesurades (o incomprensibles, o ineficients, o ambdues coses alhora). Despeses sumptuoses a ulls del contribuent... No cal posar nom a la ciutat que pateix aquests problemes. Són comuns a totes, i només la dimensió urbana agreuja encara més, o potser no tant, els ciutadans. Però ningú no se n’escapa. I ara que estem a pocs dies de les eleccions municipals, el que sorprèn és la facilitat amb què tots els candidats prometen resoldre els problemes que el temps i la ineficiència ha convertit en eterns. Aquí, i al poble veí. Mani qui mani o hagi manat. L’única diferència és el llenguatge, les maneres que mostren els diferents candidats, instal·lats al poder o a l’oposició. A Manresa, per exemple, tot i la llarga llista de dèficits a cobrir, el tema de la immigració, que molts consideren refractària als costums i comportaments de la societat d’acollida, consumeix bona part dels esforços per convèncer els electors. Sembla com si hi hagués consens a donar la raó (o que cal escoltar amb atenció) aquells que s’exclamen perquè les imatges de les cues de gent davant la Plataforma d’Aliments no són gaire edificants: evidencien una situació de pobresa que creix, creix i exigeix cada vegada més recursos públics i privats per pal·liar-la. És ben clar que els repetits advertiments del perill de cronificació del problema no han estat atesos adequadament, perquè l’únic que millora és la logística de la distribució: tanques per ordenar les cues i no entorpir el trànsit, voluntaris que ajuden els usuaris a transportar les bosses (les males veus diuen que en alguns casos fins al vehicle que han aparcat una mica més enllà). Malauradament, la Plataforma o el Banc d’Aliments són una «història d’èxit», com demostra l’augment d’usuaris des que va engegar ja fa 14 anys. Ara més que mai: a Manresa, 800 famílies en depenen (m’agradaria llegir quantes són a Vic, a Vilanova i arreu del país). Tothom té idees per resoldre el problema, però hi ha una prioritat difícil d’assolir: «Eliminar la imatge de tanta gent necessitada (pobra, oi?) al carrer». La resta, és clar, queda per al Déu misericordiós, «que ja proveirà».