La vella coneguda olor dels clàssics

Més d’un miler de persones va assistir, el cap de setmana passat, a la representació d’Una vella, coneguda olor, de Josep M. Benet i Jornet, a càrrec de l’Agrupació Teatral La Farsa de Berga. Feia temps que cap grup de teatre, ni amateur ni professional, programava un Benet i Jornet, malgrat ser un dels nostres clàssics més actuals. Seixanta anys després de ser escrita, aquesta obra continua mantenint la vigència i la força dramàtica del primer dia. No hi fa res que l’acció se situï als anys de la postguerra, al redós dels patis interiors de la ciutat vella barcelonina, perquè –com en tot bon clàssic– les situacions i les converses segueixin ressonant-nos de ben a prop. Al capdavall, tant aleshores com ara els prejudicis, els tabús, les enraonies (bé que ara a través de les xarxes socials), el masclisme, les precarietats econòmiques i morals continuen estant a l’ordre del dia. Aquell món de misèries i renúncies no és tan diferent del nostre. També en l’actualitat hi ha Maries destruïdes per l’ambient que els envolta i Joans que, igual d’inadaptats i insatisfets, es refugien en la contradicció, l’engany i l’egoisme. Totes les imperfeccions personals i col·lectives que Benet i Jornet retrata amb tant de realisme mostren la intemporalitat dels clàssics, en què una vegada i una altra l’home ha d’enfrontar-se als problemes que ell mateix genera. Aferrats al presentisme i a la desmemòria, massa sovint oblidem que el present ja estava escrit, cosa que ens ho acaba de recordar la gent de La Farsa, amb una posada en escena exquisida, una escenografia de taller de pintor (de fet, aquest és l’ofici de la directora) i una interpretació brillant i vibrant.