Viure improvisant

Si hi ha un element que em fascina de la música jazz, sense ser experta en aquest gènere, és la capacitat d’improvisació dels seus intèrprets. Durant les seves actuacions, sempre arriba un moment en què abandonen la partitura i comencen a improvisar amb els sons. Amb aquest moviment, passen de la concentració als somriures i generen una elevada complicitat amb el públic, que els segueix en aquest joc creatiu en què la diversió té un paper fonamental.

En els últims temps, la improvisació ha guanyat espai en altres disciplines com el teatre, la dansa o inclús la poesia, però, més enllà del món de l’art, quin és l’espai que ocupa en la nostra quotidianitat? Les innumerables tasques que hem d’assumir en el nostre dia a dia sovint dificulten que trobem temps per a la improvisació. La tendència és programar el nostre horari al mil·límetre, sense deixar espais en blanc que suscitin la imaginació. Els forats a l’agenda es perceben com una amenaça, de forma que sovint acabem omplint el nostre temps lliure amb una llista interminable de feines pendents, sense adonar-nos que d’aquesta forma estem girant l’esquena a la possibilitat d’inventar el nostre temps, que és el regal més preuat que tenim.

El psicòleg nord-americà Wayne Dyer definia l’espontaneïtat com «la capacitat d’assajar qualsevol cosa, prenent la decisió de fer-la en un determinat moment, simplement perquè ens agrada i en podem gaudir». Quan ens endinsem a la vida adulta, però, la rutina deixa poc marge per a la improvisació i la melodia de la nostra vida esdevé més previsible. La conseqüència més directa és que el temps fuig molt més de pressa de les nostres mans i que perdem capacitat de reinvenció davant dels canvis.

Si hem d’imaginar un món lluny dels cànons rígids, aquest es troba en l’univers de la infància. Els nens improvisen constantment quan juguen i, sense adonar-se’n, van descobrint el món. De la mateixa forma que els músics d’una banda de jazz, els infants simplement flueixen a través de la diversió. Probablement, és difícil retornar a aquesta sensació infantil en què tot és nou i tot està per estrenar, però es pot intentar trobar aquests petits espais en blanc en la nostra quotidianitat quan admirem algun paisatge nou o dialoguem amb un vell amic. Per la mateixa regla que per saber tocar sense partitura cal acumular hores i hores de pràctica amb l’instrument, per saber caminar sense regles també s’ha d’haver assajat molt a viure.