Catalunya Nord, Rodalies i Villarejo

Que el Tribunal Administratiu de Montpeller hagi prohibit l’ús del català en els plens municipals d’alguns ajuntaments de la Catalunya del Nord demostra fins a quin punt també l’Estat francès s’ha construït sobre la base –evidentment antidemocràtica– d’intentar eliminar les característiques pròpies d’aquelles àrees que des de fa molts segles han tingut llengües i cultures diferents de la que avui és majoritària a França. L’argument d’aquell tribunal és més aviat sorprenent perquè ha decidit que permetre de fer servir el català és anticonstitucional, ja que la Constitució francesa estableix que el francès és la llengua que ha de tenir el predomini absolut a tot el territori. I que, per tant, dictamina que «és il·legal de fer servir una llengua regional» en actes de caràcter oficial com és un ple municipal. Es parteix de la base, és clar, que el català és un parlar «regional» d’estar per casa, que només fa servir gent d’escassa cultura que encara no ha aconseguit arribar al nivell mínim que correspon a tot bon ciutadà, que és parlar francès. Per sort, la reacció nordcatalana no s’ha fet esperar i dimecres passat ja hi va haver una concentració davant de la Prefectura de Perpinyà per protestar contra la decisió del Tribunal de Montpeller i anunciar també que, si cal, la defensa del català es farà arribar fins als tribunals europeus. Convé d’estar atents a l’evolució d’aquestes pressions contra la llengua catalana a la Catalunya del Nord i fer-hi arribar tot el suport que calgui des del sud del Pirineu.

La polèmica sobre la situació de les Rodalies de Renfe, des de fa dues o tres setmanes que no ha parat de créixer i segur que es convertirà en un dels temes estrella de la campanya electoral de les eleccions municipals, que va començar ahir mateix. No és un tema estrictament municipal, en el sentit que un ajuntament en concret hi pugui tenir aïlladament una intervenció decisiva, però afecta tanta gent que ja constitueix una matèria destacada de les reivindicacions polítiques catalanes. I, a més, és una qüestió d’aquelles que suscita una certa unanimitat entre els partits catalans, una característica que val la pena de tenir en compte. Per tant, reclamar del traspàs complet de Rodalies Renfe amb l’import sencer de les inversions que cada any l’Estat teòricament deia que hi destinaria –sense complir mai allò que havia pressupostat– podria ser un bon assaig d’actuació unitària, que tantes vegades s’ha trobat a faltar. Ja n’hi ha prou de matèries en què es pot discrepar. Cal aprofitar, també, aquelles que poden suscitar unanimitat.

Ja se sabia que «l’operació Catalunya» s’havia organitzat directament des de les més altes esferes de l’Estat per entrebancar l’independentisme català sobre la base de mentides i falses acusacions. Tot i que això era conegut, va bé que un personatge insòlit com José Manuel Villarejo hagi declarat que les actuacions es van portar a terme sota l’impuls personal del president del Govern espanyol Mariano Rajoy, la participació directa de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i el finançament a base dels anomenats «fons superreservats», que no estaven subjectes a cap mena de control. Aquests són els primers resultats de la Comissió d’Investigació del Congrés dels Diputats sobre l’operació Catalunya: demostrar un cop més que contra l’independentisme tot era vàlid. I més detalls antics i recents que aniran apareixent.