Els afers de la vida quotidiana vinculats a la gestió pública (finançats amb els impostos de qui en paga) depenen de l’alcalde enlloc de qualsevol altre nivell de poder superior. I arribar a una vila per primera vegada, comprovar la neteja i l’ordre estètic és definitiu i per sempre. La primera impressió, la dels cinc minuts primaris, determina l’acceptació (o la seducció) per a llocs o persones. El cop d’ull inicial et farà romandre proper a algú durant anys o bé sortir corrents d’una ciutat. I ara és hora d’escollir els responsables reals de millorar (o empitjorar) els entorns on vivim.
A Manresa, el cos a cos d’aquests éssers, els candidats a batlle, s’ha activat potser abans d’hora i amb una certa cruesa mediàtica. Bacardit de Junts ha acusat l’alcalde Aloy de «voler construir una realitat paral·lela». Joan Vila, d’Impulsem, ha exigit al juntaire que «deixi de fer el ridícul». L’espai postconvergent és una bossa d’electors en disputa entre ells dos o més i cal fer-se present. Perduts entre sigles, molts encara no saben a quina papereta votar. Els socialistes han caigut innocentment del cavall electoral en lamentar l’allau de falses promeses. Els d’ERC, sabent-se al davant, miren de no entrar en batalla, però no se’n saben estar: han titllat de «frívol» a qui representa la continuïtat dels seus socis durant quatre anys. Uns i altres ara fan veure que no es coneixen de res.
A Berga, i per comparació amb els seus col·legues manresans, de moment no es tiren plats pel cap ni s’acusen de res... en públic. En privat comenten malèvols que la meitat són forans, o sigui, no residents a la ciutat. A la cara encara no s’ho han dit. Veurem als debats. L’inici de campanya berguedana dels que se n’hauran d’ocupar, començant a cop d’escombra, discorre tova quasi plana per disgust de cronistes com el que escriu.
La bossa d’indecisos és enorme i transversal. No obstant això, semblen conformats amb una previsió de resultats molt ajustats on seran necessaris bipartits o tripartits. Com si assumissin conformats la gestió d’acords postelectorals estrambòtics o s’entretenen fent càlculs per repartir-se cadires a ajuntaments i més enllà. L’actual combinació d’esquerres al govern (CUP i ERC) també es tracta com si no hagués existit. En aquesta ocasió potser no serà suficient per tornar a manar. Amb els socialistes fent de frontissa, a l’altra banda del plenari els de Junts de Caballé i els independents de Vinyes comprovaran que el vot és individual i serà per a un o per a l’altra. Es dediquen a pescar amb canya quan haurien de caçar amb escopeta demoscòpica. O bé ens esperen sorpreses o quasi tots ja pensen en l’endemà de les eleccions per pactar amb el que el cos electoral els hi hagi concedit.
Més avall de Manresa han convertit el tren i les incidències en el gran tema mentre al Llobregat amunt s’ho miren amb enyor: «Qui tingués un carrilet amb avaries». El lloc fa la cosa i l’últim va passar ara fa cinquanta anys. I no és aquest l’únic comboi perdut o que no s’atura mai.
