Samarretes vermelles

La Final Four de Bilbao va ser un moment tan especial, tan brutal, que una part dels qui senten els colors del Bàsquet Manresa encara són (som) allà atrapats. Va ser la renovació dels vots d’amor i fidelitat eterna firmats fa 25 anys, quan Joan Creus va aixecar el títol de campions de l’ACB enmig d’un Nou Congost embogit i que vindria a ser el clímax d’un idil·li començat en una nit de copes a Múrcia. Moments màgics, tenyits d’un vermell que no se’n va. Un vermell, que va acompanyar el Manresa en la lluita pel retorn a l’ACB, que va viatjar a Bilbao en ple somni europeu i que segueix ben viu a la grada tot i els moments de desencís viscuts durant la primera part d’aquesta temporada. 

L’arrencada de curs va agafar per sorpresa, però era el més normal després d’un estiu mogut, un més de reconstrucció. Afortunadament, tot i sumar només tres victòries en tota una volta, les samarretes vermelles no van deixar pas a seients buits, sinó que van continuar empenyent per ajudar al Baxi a retrobar el rumb. 

A Manresa tothom sap que amb 200 pessetes pots ser campió, tot i que fa falta quelcom més, com deia la famosa pancarta de fa un quart de segle en resposta a Alfred Julbe. Una combinació de factors que inclou pinya i cor al vestidor, qualitat sobre el parquet i una afició darrere que escalfi el pavelló. I no hi ha marge per a l’error, perquè del cel a l’abisme hi ha només un pas. 

I d’errades, se n’han comès; algunes corregides a temps, altres tard i alguna que altra més que ha quedat pendent, segurament per qüestions pressupostàries. Però és innegable el canvi que ha fet l’equip en la segona volta. Xevi Pujol ha suat per donar a Pedro Martínez jugadors que s’adaptessin al seu pla, que a molts els costa setmanes aprendre’s mentre que d’altres no arriben a ensortir-se’n mai. El tècnic, però, s’ha mantingut ferm. La marxa de Ferrari n’és el darrer exemple, com també ho és veure el gegant Geben córrer amunt i avall mentre les forces li permeten.

Al club li va costar reconstruir el joc interior, però l’arribada del lituà -i sobretot la de Robinson- han estat fonamentals. També faltava un veterà que acompanyés Dani Pérez i Guillem Jou i omplís el forat de Rafa Martínez i es va encertar amb Waczynski. Harding s’ha centrat en anotar i Badio ha fet un gran pas endavant.  Però tornem a la grada: set victòries seguides a casa (6+1) demostren que l’afició del Manresa també aporta; i, acabi com acabi la temporada, s’ha demostrat que, com la marea vermella, n’hi ha poques.