Sant Jordi i la Feria de Abril

Tots aquells entossudits a limitar la cultura i realitat catalana, a les que es produeixen en català, tenen aquests dies una bona mostra per alterar les seves creences. Més tard o més d’hora, la realitat sempre s’acaba imposant, i es vulgui o no, la realitat catalana és diversa, plural i bilingüe. Qui ho vulgui ignorar o amagar, no se’n sortirà.

De tots els esdeveniments anuals, n’hi ha dos d’especialment rellevants, quant a país, per la gent que mouen i per la transcendència que tenen: Sant Jordi i la Feria de Abril. En un cas i l’altre, la mobilització i participació es compten per centenars de milers de persones. I, en tots dos casos, les dues llengües oficials i habituals hi tenen cabuda, si no a parts iguals, de manera molt poc controvertida.

Si mirem les vendes de llibres, veurem la sana competència entre autors i llengües. Pel que he vist, la gent compra el que li ve de gust, independentment de la llengua en la qual està escrita. Evidentment que en aquest i altres esdeveniments sempre hi ha els fanàtics de torn, però són una molt petita minoria. A les xifres de vendes, d’autors i llengua, em remeto.

Pel que fa a la Feria de Abril, catalana, que enguany celebra el seu cinquantenari, de problemes de llengua, cap ni un. Es busca celebrar, en bona harmonia, sana competència i molta alegria la cultura andalusa original, i la transformada, amb el pas dels anys, aquí, a Catalunya. Centenars de milers d’andalusos van venir a buscar millors condicions de vida, i ja passem a la tercera generació, sense haver de renegar de les arrels, ni d’haver-les de substituir per les d’aquí.

Tenim una barreja que permet celebrar antigues festes i tradicions andaluses, transportades als temps actuals, i mantingudes, ja no pels immigrants originaris sinó per les joves generacions que se les han fetes seves. Mirem, si no, totes les celebracions de Setmana Santa, amb processons en moltes de les ciutats catalanes, que, sense aquesta nova realitat, s’haurien perdut.

I tornant al principi, la mobilització és enorme. La Feria de Abril mou més d’un milió de persones. Sí, sí, sense haver d’inflar les xifres com han fet altres entitats per altres qüestions. En aquest cas, per raons de seguretat, cada dia han de controlar els accessos al recinte, i d’aquests controls, queda provada la capacitat d’atracció d’aquest esdeveniment.

N’hi ha d’altres al llarg de l’any que igualment demostren l’arrelament i pervivència de celebracions importades, però ja esdevingudes pròpies del nostre país. Abans parlava de les festes de Pasqua, puc afegir-hi la de la Diada d’Andalusia, o en algunes ciutats, la celebració de patrons i patrones d’algun dels principals col·lectius, vinguts d’aquelles terres.

I ara, parlem d’Andalusia, perquè és la més nombrosa, però n’hi ha d’altres de festes ben arrelades que ja formen part de la nostra realitat. Només cal seguir les activitats de les entitats gallegues, o de les aragoneses, asturianes, o basques.

En resum, que la pluralitat, transversalitat i la barreja de tradicions, costums i llengües ha vingut per quedar-se. Qui vulgui ignorar-ho és el seu problema, però que ningú pretengui limitar aquesta realitat perquè no se’n sortirà. I que ningú la contraposi a la defensa del català, perquè poden perfectament conviure sense haver de lluitar una contra l’altra. Parlar dues, tres o més llengües és un avantatge que tothom ha d’entomar i elogiar. Aquest és el futur cap on hem d’anar.