Que sigui festa

Que sempre sigui de dia i que els llençols blancs no parin de voleiar a l’estenedor per recordar-me les nits viscudes, però sense la foscor que confon fesomies. Aquesta llum de tarda em permet observar la formiga que camina per terra i la taca de la rajola a contrallum. Sembla impossible d’imaginar que d’aquí a unes hores serà llustre i que desapareixeran el grapat de núvols desorientats que m’encapoten. Només veuré l’asfalt del carrer il·luminat per fanals que sempre miren avall. L’ocell torna a creuar el mateix tros de cel. Li agrada més el dia que la nit, com a mi. Llegeixo que a la terra hi ha 2,5 milions de formigues per cada ésser humà. Vint mil bilions en total. Impressionant. I jo només en veig una que em remet a la meva nissaga familiar, allargassada i estreta, formada per baules encadenades, persones que s’han rellevat en el temps, que han conviscut poc temps plegades, amb una distància enorme entre els més grans i els més petits, teixint vida a poc a poc, sense ganes de repoblar el món ni de fer soroll, avançant en fila i agafades de la mà.

He passat per un camp, tan pla i tan extens, que no sé ni on acaba ni on comença. Hi havia un poble de parets sense teulades i, apartada, una casa abandonada a la qual li ha crescut un arbre a dins. La natura sempre guanya, com en les setmanes de confinament per la pandèmia en què les herbes ocupaven voreres, jardins, solars sense edificar. La ciutat era més salvatge. Vaig veure en dues ocasions un cabirol creuant el camí. He tornat al mateix lloc en altres ocasions, però si ell ha fet el mateix no hi hem coincidit. És clar que tot ha canviat. Algunes coses són millors. Altres són senzillament diferents. Han aparegut addiccions noves, com l’anomenada doomscrolling, que fa referència a l’excés d’hores que passem consumint únicament males notícies. Les notícies catastròfiques sobre la guerra, la crisi climàtica... ens atreuen. Les mirem, les busquem, les trobem i ens deprimim. Les bones notícies no desperten el nostre interès. Tenim una tendència natural al patiment. I quan no tenim feina ens neguitegem i quan en tenim massa, també. I quan no tenim família la volem, i quan la tenim ens demana tant de sacrifici que sembla que la defugim. Faig una recerca empírica per xarxes a la recerca de la notícia catastròfica del dia més vista i em trobo amb aquest fragment del llibre No-res, de Janne Teller: «Anem a l’escola per aconseguir una feina, i treballem per poder fer festa. Aleshores, per què no fer festa de bon començament?». No sé com seria fer festa des de bon començament, com si tot ja estigués fet i estigués bé com està fet.