Cita amb els candidats

Coincidint amb l’inici de la campanya electoral, Regió7 va citar aquesta setmana els candidats i les candidates que es presenten a Manresa a les eleccions del 28-M. No hi va ser la cap de llista d’un partit que no ha fet cap acte ni s’espera que en faci cap. La cita va ser a les escales de la Baixada de la Seu, però, dels nou, la gran majoria se’n va anar a unes altres escales, les de la Seu a la banda de la Reforma. Lògicament, a mesura que avancen els dies, es van omplint les agendes, es van accelerant els ritmes, el cansament comença a aparèixer i els nervis de ben segur que també, però és simptomàtic que només tres dels candidats, més un quart que també s’hauria equivocat, però que va esmenar l’error perquè va voler aclarir el lloc en concret a l’avançada, encertessin. Segur que les presses hi van tenir a veure. Amb tot, sense voler categoritzar, és un bon exemple d’un problema cada vegada més habitual: hem desaprès a escoltar, hem desaprès a llegir bé. O és això o és que alguns futurs alcaldes no coneixen la ciutat que volen governar, que seria bastant més greu.

Escoltar, sobretot, és una eina imprescindible per a qualsevol polític que vulgui connectar amb les preocupacions de la ciutadania. Aquests dies són ells els que proposen. Els que posen damunt la taula els projectes amb què volen engrescar els votants, i està bé. És el que toca, però també cal que escoltin. No que sentin el soroll de fons.

En la trobada hi va haver moments curiosos, com quan Bacardit i Aloy van coincidir a dir que fer una foto simulant que els polítics reunits per a la sessió penjaven els seus respectius cartells a la façana de la Seu no era una idea que els engresqués gaire. Potser el fet que tots dos siguin arquitectes hi va tenir a veure... Potser era l’avantsala d’algun altre tipus d’acord, la qual cosa sembla bastant inversemblant, si es tenen en compte les floretes que s’han anat llançant en les respectives notes de premsa... O quan Roser Alegre va aclarir als qui la volien saludar fent-li dos petons que amb una encaixada de mans n’hi havia més que suficient. També la broma d’Anjo Valentí, quan, per fer la foto, va demanar, repetint les instruccions del fotògraf, que calia anar «més cap a la dreta» als qui ja fa temps que hi estan ancorats. I quan el candidat Rojo es va quedar en blanc i va respondre aixecant les celles la petició d’una periodista d’aquesta casa que digués amb una frase què és el primer que farà si és alcalde. O el riure que li va venir al candidat Javaloyes en la mateixa situació. A tots se’ls ha d’agrair la predisposició. A tots se’ls ha de recordar que l’exigència i l’autoexigència han de ser màximes.