En matèria d’habitatge som una societat de propietaris que qüestiona la propietat. Això no pot anar bé de cap manera.
Ja fa molts anys que es fomenta la propietat, pel sistema de convertir el lloguer en una aposta insegura. Entre les lleis que van i venen i la inconstància dels preus, les famílies que lloguen no poden confiar en un futur estable. Han passat a la història els temps en què n’hi havia prou amb pagar puntualment i no fer disbarats per estar tranquil. Com que protegir el llogater era demagògia populista del franquisme, el liberalisme econòmic de González i Boyer va instal·lar la temporalitat com a norma. L’escalada dels preus ha fet la resta.
Així només lloga qui no pot comprar. El Banc d’Espanya diu que la meitat dels llogaters estan en risc de pobresa. Qui es veu les orelles, compra, i la pressió de la demanda contribueix a l’encariment.
Doncs ja que apostem per la compra i només lloguem quan no hi ha més remei, com a mínim podríem ser coherents i apostar per la protecció de la propietat. Però no és aquesta la cultura dominant, si fem cas dels noticiaris.
Una societat amb una cultura de protecció i defensa de la propietat no hauria de ser gaire comprensiva amb el fenomen de les okupacions. Però la nostra ho és. O almenys això és el que veig, escolto i llegeixo als mitjans informatius. Davant qualsevol okupació se succeeixen els testimonis favorables als okupadors.
Fer costat als okupes, ni que sigui de vegades, implica posar en qüestió el caràcter prioritari de la propietat. Si aquest és el consens social, endavant, però actuem en conseqüència. Dediquem els impostos a facilitar lloguer estable i a cost previsible a tothom que ho vulgui. Sigui amb promoció pública a cabassos, o marcant el terreny als promotors privats.
El que no soluciona res és estar al mateix temps a favor i en contra de la propietat i els seus drets, i acceptar les okupacions com a vàlvula de les nostres contradiccions.
