El vici de l’alcaldia

He escrit articles lloant la gosadia dels que volen ser alcaldes i complicar-se la vida en una feina més procliu a recollir greuges, queixes, enveges, males paraules i insults a l’esquena o a la cara, que no pas mostres d’agraïment. Pensava: tant felices com serien aquestes persones a casa seva, dedicades a una feina igual d’exigent però menys exposada i sovint més ben pagada. En canvi, decideixen llançar-se a una piscina plena de taurons i cocodrils i acceptar que els xiulin constantment les orelles, perquè malparlar dels que manen és un esport universal. Si dirigeixes una empresa, potser et criticaran els empleats; si governes una ciutat, ets a la diana de tot el padró municipal.

La meva sospita que la butaca d’alcalde és una cadira de claus roents es va veure reforçada quan Jordi Valls va dir-me, en una entrevista pública, que de la seva ben diversa trajectòria no voldria repetir el pas per l’alcaldia de Manresa, on va estar del 1995 al 2006. Perquè és una feina maca i divertida, va dir, però també dura, absorbent i amb dosis d’impotència. És clar que tot això ho explicava ara fa dos anys, amb molta perspectiva per darrera. En el seu moment, tant al 1999 com al 2003 va optar amb ganes i amb èxit a la reelecció, i potser ho hauria tornat a fer el 2007 si l’any abans no hagués entrat al Govern de Catalunya.

Ara llegeixo a Regió7 que tres de cada quatre alcaldes de l’àrea opten a la reelecció. Senyal que no s’ho passen tan malament, o que les satisfaccions compensen els destrets. A un alcalde del 1979, psicòleg de professió, li havia escoltat dir que un problema de la política era la recompensa emocional. Els alcaldes en deuen trobar alguna de prou intensa per aguantar-ne els aspectes negatius. Potser gaudeixen d’una genètica que endureix la pell i els torna sords als udols de les llopades. O potser això de manar, ni que sigui una mica, es una experiència altament addictiva. Si no, per què Jordi Valls s’ha ficat a la candidatura d’en Collboni a Barcelona?