Pim, pam, pum electoral

Divendres passat vaig llegir a les pàgines d’aquest diari que s’havia donat el tret de sortida a la campanya de les eleccions municipals. A mitjanit, militants i candidats/es dels partits, van procedir a la clàssica col·locació de cartells i pancartes. Com darrerament vaig un xic despistat, erròniament em pensava que aquell dia s’acabava la campanya.

Després de setmanes de llegir les propostes electorals de les diferents candidatures m’imaginava que la campanya ja havia finalitzat i, per tant, aquell divendres 12 s’iniciava la «quinzena de reflexió». Del 12 al 27 de maig, quinze dies per reflexionar perquè el que s’ha escoltat –i llegit– les darreres setmanes requereix uns quants dies de profunda meditació.

Si es compleix tot el que els candidats/es ens estan proposant, d’aquí a pocs anys tindrem una Manresa totalment capgirada: un metro soterrat a la manresana; un tramvia urbà per superfície a la barcelonesa ; un escenari flotant per a macroconcerts al llac del parc; una nova reforma del parc engabiat incloent-hi un pàrquing soterrat que revoca la reforma aprovada per l’Ajuntament amb el veïna; la reconversió de la caserna de la guàrdia civil amb habitatges socials que acabarà amb «l’okupació»; la construcció d’una fantàstica ciutat esportiva amb hotel inclòs; accions rotundes per revitalitzar el Centre Històric amb l’expropiació i compra de terrenys i edificis, etc... I encara no s’ha acabat, perquè fins el dia 28 encara apareixeran més propostes sorprenents per transformar la ciutat. Molts projectes, però sense cap explicació econòmica que garanteixi la seva viabilitat. Cap concreció del «quan» i del «com».

Fa més de 40 anys, Enrique Tierno Galván, doctor en Dret, doctor en Filosofia i Lletres, catedràtic de Dret Polític i alcalde de Madrid (1979-1986) va manifestar: «Las promesas electorales estan para no cumplirse».

A Manresa, en els debats electorals que s’han celebrat aquests dies s’ha pogut constatar certa tibantor entre alguns candidats. L’ambició per aconseguir l’alcaldia a qualsevol preu ha provocat que algun candidat hagi desenfundat el seu trabuc per disparar a tort i a dret. Un pim, pam, pum electoral amb una bona dosi de demagògia i populisme.

Una vegada passades les eleccions, segons el resultat electoral obtingut, a molts d’ells i elles ja no els tornarem a veure més el pèl fins d’aquí a quatre anys si decideixen tornar a presentar-se. Aquell amor platònic i ferm compromís amb la ciutat haurà estat un miratge que s’esvairà. Una vegada passat el 28 de maig, s’hauran acabat les visites als mercats, als centres de jubilats, als barris, a les entitats...Fins a la propera contesa electoral.

En Ronald Reagan, un ciutadà nord-americà que va treballar com a comentarista esportiu a la ràdio i posteriorment com actor en varies pel·lícules de l’esplendorós Hollywood, va acabar aterrant a la política. Va ser el 33è governador de Califòrnia i el 40è president dels Estats Units. En una ocasió l’hi van preguntar com un actor podia arribar a ser president i la seva resposta va ser força explícita: «L’estrany seria que algú arribés a president sense ser actor».