Andy Rourke

Aahir coneixíem la notícia de la mort, als 59 anys, d’Andy Rourke, qui va ser el baixista de The Smiths, una de les bandes icòniques i indispensables del pop anglès dels anys 80. Autors d’alguns dels discos seminals de tot el que va venir després a les illes, com The Queen is Dead, que alguns crítics han situat (potser amb massa entusiasme) entre les dues o tres obres més rellevants de la música popular dels últims cinquanta anys, The Smiths van deixar en poc més d’un lustre, això és indubtable, una carrera plena de moments enormes. La parella Morrissey/Johnny Marr, veu i guitarra del quartet, van donar forma a un estil inconfusible, basat en la veu enrefiletada del primer i en el virtuós «jangle» del segon, en una posada en escena andròginament molt dels nostres dies i amb uns textos d’una poètica lànguida i mòrbida, que feien justícia a la sentència de Tom Waits: «M’agraden les melodies boniques que t’expliquen coses terribles».

Entre la lírica de Morrissey i l’enèrgic encavalcament guitarrístic de Marr, la catedral se sustentava en una base rítmica en què Andy Rourke creava algunes de les millors línies de baix d’aquells anys (encara vigents). Escoltin Barbarism begins at home, The headmaster ritual, Nowhere Fast, How soon is now?, Heaven knows I’m miserable know, Girl afraid, Bigmouth strikes again. Escoltin.

En les biografies de la banda i en els testimonis dels seus coetanis, Andy Rourke destacava sense destacar-se per la seva capacitat d’aglutinar, de camuflar el seu talent entre dos gegants egòlatres com Morrissey i Marr i per dotar de recursos, equilibrant-ho així, la solidesa musical dels dos coautors, els rostres i la imatge de la banda. Això és el que fan els grans: ser-hi sense que es noti, deixar una empremta imprescindible sense que el teu nom figuri en lletres de neó, augmentar per la base la cúspide del col·lectiu. Mèrits que podrien destacar en qualsevol manual d’autoajuda empresarial, en un programa de coaching o, més obvi encara, en la llista de deures de qualsevol baixista de pop o rock.

Andy Rourke no figurarà a cap hall of fame, però el llegat que deixa (sobretot a The Smiths) és per submergir-s’hi, especialment en aquests temps en què l’elaboració i la sofisticació, la feina i el geni han deixat pas, al mainstream dels sons urbans, a un «fes-t’ho tu mateix» d’una enorme pobresa de mitjans i de pretensions. Escoltin Hatful of hollow o The Queen is dead. Escoltin-les i gaudeixin-ne.