L’indecís amagat

Aquesta crònica d’opinió és sobre una ciutat imaginària. No per dissimular o despistar sinó per relatar fets verídics. Encaixen a qualsevol lloc suficientment poblat per veure-hi els dos tipus de campanya electoral: la de peu de carrer i la dels mitjans. A més a més, en aquestes eleccions la bossa d’indecisos (ara en campanya) i la fragmentació del vot entre llistes (la jornada de vot) podrien fer història electoral. Indecisió no és abstenció. Els primers, des de Barcelona fins a Berga tot passant per Manresa, són legions. On abunden les llistes els dubtes afloren a tertúlies de feina o de taverna. Els pretendents han de tenir clar que la indeterminació anticipa les ganes de votar.

A la ciutat estudiada es produeix una dicotomia entre les accions de propaganda física i les aparicions als mitjans en forma d’entrevistes i debats. Els caps de llista fan servir tots els formats, vells i moderns, per fer arribar el seu missatge. Truquen als timbres com prosèlits religiosos. L’interès ciutadà modula contradictòriament: els debats són seguits per multituds virtuals i als actes de carrer o de partit hi són ells i poc més. Sembla com si els mítings haguessin passat de moda. Tampoc les assemblees ni les xerrades atrauen els votants potencials. Com a màxim passen de «ningú» a «algú». Tot és claca pròpia convençuda sense necessitat de més arguments. Són formats inútils llevat del possible interès en la difusió mediàtica. Es fan trobades amb veïns a les quals no n’hi va cap o com a màxim apareix l’indignat de guàrdia amb la seva suada reivindicació de cent campanyes anteriors. He vist convocatòries en auditoris amb alts càrrecs, dels de cotxe oficial i nivell conseller, en els quals les fotos són només de l’escenari o amb plànols de vídeo ben tancats per no mostrar la buidor de les cadires dels absents. Ho hem vist en diversitat de presències de les primeres espases on hi havia més gent a dalt de l’escenari que a les platees escoltant. Fins que les instantànies invertides o zenitals els mostren parlant ridículament a multituds només imaginades per donar l’enquadrament als càmeres, moltes vegades del propi partit.

En l’actual campanya, els d’ERC van amb desenes de membres del seu govern monocolor cridant a la buidor. Les trobades de cuparies per a veïns en rotllana de cadires de plàstic amb un parell d’electes hi ha exregidors, gent del seu entorn i un únic veí. Les llistes d’independents reben dosis de soledat a les places. Els socialistes visiten barris propicis però la gent del barri es queda a casa veient-los per televisió. Un dels models juntaires, fer un dinar, sempre és més segur. Se saben els assistents amb antelació, es posen les cadires justes i no hi ha buits, però difondre un àpat pot ser contraproduent. I oferir cava o berenar és una opció per generar un efecte crida.

Queda una setmana. Atractiva per als observadors i angoixant per als candidats a la recerca d’una acció: posar la papereta a dins de l’urna. Uns ho decidirem a la porta del col·legi electoral. Set dies. Déu creà el món en sis. Hi ha temps.