Vestir el sant consum per desvestir la natura

Quan es parla de contaminació es pensa en el trànsit de cotxes i avions, però no en la indústria tèxtil, també altament nociva per a la salut del planeta. Així doncs, mentre d’una banda ens lliurem al consum frenètic i compulsiu de la moda, sempre ràpidament canviant i efímera, de l’altra anem afegint més gasos contaminats a l’atmosfera, tot engavanyant enormes quantitats d’aigua i generant muntanyes de residus. En aquest costat de món, en el termini de quinze anys hem passat a consumir el doble de roba, de la qual, a casa nostra, tan solament reciclem un escàs dotze per cent. I això gràcies a entitats com Càrites i altres iniciatives assistencials, que, a més a més de donar una segona oportunitat a la roba vella i no tan vella, faciliten la inserció laboral a persones amb risc d’exclusió social. Conscient de la barrabassada monumental que comporten els excessos de producció i de consum, la dissenyadora Míriam Ponsa ha presentat la seva darrera col·lecció entre paques de roba usada, al centre d’emmagatzematge i triatge de la fundació Solidança a Sant Just Desvern. La seva proposta consisteix a produir amb mesura, de la manera més respectuosa amb la natura i els drets dels treballadors, i amb la complicitat de la gent de més a l’entorn. Una vegada més, Ponsa ha demostrat com és de possible acordar ètica amb estètica, artesania i consum, proximitat i universalitat. Més enllà d’aquest ferm compromís ecologista i humanista, però, i sense que jo sigui cap expert en el tema, tinc la sensació que el gran encert d’aquesta dissenyadora és saber crear una moda que mai no passa de moda. Probablement perquè, a diferència d’altres firmes, la seva està més pensada per al benestar de qui la vesteix que no pas per al benestar de qui la ven.