Dilluns arriba el paradís

Marx renegava de la religió perquè no creia en les promeses del més enllà, en la vida eterna i en les bondats del paradís, una vegada acabats els patiments terrenals. En aquesta campanya electoral, els partits, de dretes, d’esquerres o del centre –si és que existeix– s’han abocat irracionalment a prometre el possible i l’impossible. Tenim a tocar el paradís, queden dies comptats perquè, siguin creients o no, facin possible el miracle. Sant Ignasi, la Mare de Déu de Montserrat; la Mare de Déu de Queralt i la Mare de Déu del Claustre han intercedit perquè el canvi sigui ràpid i radical. En pocs dies, tindrem més formadors i educadors que, ben preparats i amb recursos suficients, redreçaran els que van pel mal camí. Tindrem pisos per a tothom, en condicions i amb uns preus assequibles. Floriran llocs de treball, ben pagats, en uns polígons que s’urbanitzaran en un obrir i tancar d’ulls. Les empreses faran cua per tenir una parcel·la. Els nous ajuntaments contractaran més policies, però no sabran què fer perquè els educadors hauran convertit els incívics en rèpliques de la Mare Teresa de Calcuta. El formigó que s’ha apropiat dels nostres carrers i ciutats esdevindrà, en poques hores, en una gran catifa verda. Les voreres estretes i plenes d’entrebancs seran espais que res tindran a desitjar els bulevards francesos. Els trens passaran a ser subterranis i, a la vista, des de la terrassa d’un dels nous bulevards, podrem contemplar embadalits com transita el silenciós tramvia ple de ciutadans que hi pugen i baixen amb un llibre sota el braç, parlant amb el veí de comboi.

Costa recordar que, des de les primeres eleccions municipals postfranquistes, les del 1979, s’hagin airejat tantes promeses, moltes en forma de frase buida o d’imatge virtual, sense anar acompanyades de terminis, pressupostos i forma de finançament. Les promeses són per complir-les, encara que sapiguem que, en l’època de la saturació de la informació, tot s’oblida molt ràpid. Per què, aquest 2023, hi ha una escalada tan important de promeses? Estem immersos en aquesta era de la postveritat. Preferim viure amb la il·lusió de les falses promeses que tocar de peus a terra? Quin pes tindran les promeses aquest proper diumenge?

En moments històrics, qui feia una falsa promesa s’havia de confessar, però ara això ja no té sentit. Fins i tot, les esglésies, que s’estan quedant sense feligresos, serien susceptibles de convertir-se en centre culturals i cívics. Ara, la religió ja no és l’opi del poble –com deia Marx–. L’opi o altres plantes germanes no cal associar-les a l’església. Les podem trobar a terrats, parcel·les, naus industrials i zones boscoses. Massa gent busca el paradís a la terra. Si les promeses d’aquests dies fossin reals, els nostres pobles i ciutats entrarien en una nova dimensió.

Les promeses que es fan aquests dies s’hauran de complir si volem creure que les eleccions tenen sentit. Les municipals són les més properes i les que fan més tangible contrastar el compliment. En cas contrari, encara creixerà més la distància que hi ha entre la política i el conjunt de la societat. Tan de bo que no, però, hi ha clars indicis que als mitjans de comunicació, a les oposicions polítiques i als activistes socials se’ls gira feina. I molta.