Les vides individuals, concretes, personals mai no es comprenen del tot sense un context, sense un passat. I troben, de fet, la plenitud del seu sentit quan hi dialoguen. I al mateix temps quan parlem d’una literatura no ho podem fer significativament sense posar en relleu unes figures concretes que hi assumeixen amb coratge i talent una responsabilitat d’obrir camins. Per això no podem explicar la nostra literatura d’avui sense referir-nos a Àngels Gregori. I alhora no podem parlar d’Àngels Gregori sense esmentar el seu vincle fundacional amb la ciutat valenciana d’Oliva, a la comarca de la Safor («Un edifici sòlid, el de la nostra infantesa»), on ha impulsat un dels nostres principals festivals literaris i on encapçala la fundació que vetlla pel llegat del mestre de poetes Francisco Brines. Però ens equivocaríem radicalment si volguéssim recloure la seva formidable dimensió literària encapsulant-la dins un territori molt definit. Gregori, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ha presidit el Pen Català i ha entrellaçat els seus passos literaris amb els d’altres cultures i geografies, com ara Nova York, on retroba el certificat d’entrada del pare del seu avi l’any 1910. Ha llegit molt i bé i ha guanyat alguns dels premis més prestigiosos de la nostra literatura: l’Amadeu Oller amb Bambolines, l’Ausiàs March amb Llibre de les brandàlies, l’Alfons el Magnànim amb New York, Nabokov & Bicicletes, els Jocs Florals de Barcelona amb Quan érem divendres o el Vicent Andrés Estellés amb Quan els grans arbres cauen. Ara Gregori ha publicat Jazz, un poemari dedicat a una altra personalitat destacada nascuda a Oliva, l’actor i cantant Vicente Parra, amb un perfil propi, com Àngels Gregori, que és ferma, valenta, consistent i brillant. I que no es resigna. L’obra poètica de Gregori està escrita amb rigor i ambició, amb exigència i compromís. No hi ha precipitació. Hi percebem gruix humà. No admet la indiferència perquè és honesta i lúcida. Hi ha tensió i reflexió però no fredor, perquè l’emoció –continguda– hi alena intensa: «Hi havia un lloc al món on m’esperaves» o «Només se’n van per sempre de nosaltres/ aquells que no van abraçar-nos mai del tot». Àngels Gregori celebra la bellesa i estima des d’una mirada integral: «Et mire mentre dorms i ets el poema/ que he volgut escriure des dels meus trenta anys». A Jazz anota: «Tots els propòsits de fugir són, en el fons,/una forma fallida de l’intent de tornar a casa» o «Davant la inesgotable immensitat del mar/ ningú no es pregunta si ha estat un dia fàcil». Àngels Gregori reivindica el present («Perdona’m, però he de penjar./ Acaba d’aturar-se un ocell a la finestra:/ segurament és el més a prop que estaré mai de l’amor») i proclama la memòria, des d’on arrela i es qüestiona, perquè som en el que imaginem: «Que no tornarem mai als llocs on vam besar-nos,/ que no són en cap mapa, que tenia raó Moby Dick,/ que els llocs de veritat mai no hi són».
