Final de campanya

Una de les coses que m’ajuda a no perdre l’oremus és el privilegi d’aquesta espècie de vida transhumant que em fa viure a cavall entre el poble i que m’ha permès observar de quina manera es viuen episodis i moments que ens són comuns a totes i a tots. Les eleccions són unes d’aquestes grans coses.

Les campanyes electorals són moments especialment rellevants, perquè et mostren la grandesa i la misèria de l’ésser humà, a parts iguals. Veig algunes candidatures a municipis petits i mitjans esforçar-se per seguir el discurs dels partits polítics, adoptant claims de campanya uniformitzadors que estan per sobre de i no amb les persones, i m’adono de com els candidats i candidates es difuminen i es desnaturalitzen en uns papers de l’auca que han d’interpretar durant 15 dies.

Després de les eleccions, i en la solitud que representa la responsabilitat que assumeix un equip de govern i, sobretot, la persona que el presideix, cadascú torna més o menys a la seva pròpia essència; al final, els regidors i regidores veuen i reconeixen les necessitats dels seus veïns i saben que l’únic camí que tenen és el de donar una resposta individual que els permeti seguir mirant-los als ulls. I aquesta resposta és per a tots, sense distinció.

En un poble, no hi ha cap alcaldessa o alcalde, regidor o regidora que es pugui perdonar resoldre un problema, per petit o gran que sigui, si està en la seva mà i aportarà solucions imaginatives, d’estar per casa o políticament incorrectes que seran la demostració del seu compromís amb la responsabilitat assumida, sovint contradient els interessos del partit al qual pertanyen, i també amb les crítiques de grups o persones que no les compartiran. A tot arreu hi ha més papistes que el Papa i genis amb talents desaprofitats que fan de la crítica constant i poc constructiva la seva raó de viure.

Aquests, sovint, no es presenten a les eleccions i, si ho fan, s’aixopluguen en les sigles d’uns partits que ja els donen la feina feta: tips de campanya i missatges transgressors que anuncien la bona nova de transformar-ho tot, tirant per terra tot allò que un ajuntament ha fet picant pedra durant el darrers 4 anys.

Són aquells que apareixen uns mesos abans de les eleccions amb solucions a tots els mals, propostes que no s’han esforçat a fer arribar a aquells que governen. Hi ha mecanismes per fer-ho i, en un poble, on tots estem a prop els uns dels altres, és molt fàcil; només cal fer un cafè, potser, però per fer-ho s’ha de donar la cara i això ja són figues d’un altre paner.

Les candidatures amb solucions màgiques no són precisament les que recorren els carrers i, porta a porta, demanen el suport dels seus veïns, sense distinció, i els expliquen el perquè del seu projecte: prefereixen organitzar alguna moguda aprofitant la conjuntura de la campanya, sempre ben coberts per gent de fora i sustentada amb mitges veritats. El final de la història és sempre el mateix: després del dia de les eleccions les grans idees es volatilitzen, l’absència i el silenci s’imposen a l’espera que arribi el moment en el què podran tornar a trobar el context que els permeti fer brindis al sol sense haver de demostrar que tenen el coratge de lluitar pels seus principis.