Lideratge mundial, en trasplantaments d’òrgans

Si mirem estadístiques, podrem veure amb orgull com Espanya se situa en el primer lloc, a escala mundial, en trasplantaments d’òrgans, i, tanmateix, el 20 de març d’enguany hi havia 104.000 persones a la llista d’espera.

Sorprenen les xifres, tant les bones com les dolentes. Les bones perquè demostra l’elevat grau de solidaritat i comprensió davant una necessitat que, ara per ara, no té solució alternativa. Les dolentes perquè no s’entenen les reticències de milions de persones davant una situació com la de fer-se donant.

Amb total respecte per creences, tradicions i costums, trobo a faltar polítiques més properes i constants sobre les necessitats de cada moment. Es fan campanyes de donació de sang, tot sovint, però poques sobre donacions d’òrgans.

Saber de persones que esperen un òrgan durant anys hauria de commoure persones, familiars i amics davant els desastres de la vida. Accidents de tota mena, en els llocs més inversemblants, defuncions sobtades per causes diverses, o finalitzacions de vida per causes naturals, poden aportar aquells òrgans que portaran nova vida a persones en llista d’espera.

Amb 18 anys, vaig trobar a la Biblioteca de Catalunya uns fullets demanant fer-se donant de ronyó. Va ser la primera donació, després va venir la de còrnia, en una campanya similar, i al final vaig decidir deixar per escrit que em feia donant universal.

Amb els anys he conegut persones receptores d’òrgans que agraïen a algun desconegut o desconeguda la solució als seus problemes. Lògic, i d’aquí l’estranyesa que tot i la gran solidaritat, tinguem una llista tan llarga. Alguna cosa falla, perquè són dades contradictòries, i per això considero que hi hauria d’haver canvis en la manera d’incentivar les donacions.

Si cada setmana, o cada mes, sortís en els mitjans de comunicació una de les persones en llista d’espera exposant el seu cas, de ben segur portaria a incrementar la llista de donants o facilitar que, en cas de defunció, fossin els seus familiars directes els qui autoritzessin els trasplantaments possibles.

Dit això de casa nostra, no deixa de sorprendre l’escassetat que viuen altres països. Curiosa paradoxa quan molts d’ells donaven lliçons d’obertura i amplitud de visions progressistes. Tampoc les esglésies s’hi esforcen gaire. Aquí podem posar-hi totes les religions, quan hauria de ser una de les seves principals prèdiques.

Contradiccions ben contradictòries amb els ànims d’impulsar la germanor entre persones i entre pobles. En resum, tenim encara un llarg camí per recórrer, sabent que hi ha molts milers que voldrien que s’escurcés al màxim. De tots nosaltres depèn fer-ho possible.