Pentecosta, la gran festa de l’esperit

L’Evangeli per a aquesta diada presenta en un breu text la donació que fa el mateix Crist ressuscitat alenant el seu Esperit sobre els deixebles, garantint d’aquesta manera la continuïtat de la seva presència, per més que sigui dins un entorn tancat i amb por, però que requereix en primer lloc la pau interior (pau a vosaltres, diu el Senyor). Aquesta teofania ens retrotrau al llibre del Gènesi quan el Creador «bufa» sobre l’home per donar-li vida (per als jueus, dins l’home hi ha «Ruah», vol dir que està vivificat per Déu).

El text dels Fets dels Apòstols és bastant més detallat i explícit, per les seves conseqüències posteriors, amb un altre tipus d’imatges però on no hi manca el vent i amb l’afegit de la llum en forma de llengües de foc. Un cop descrit el moment de sentir-se plens de l’Esperit, els deixebles comencen a predicar ja sense por ni dubtes. Els que escoltaven «ho sentien en la seva pròpia llengua materna», vol dir que no eren paraules buides d’un discurs anodí, sinó paraules que no resten sols al cervell, més aviat arriben al fons del cor i qüestionen l’existència.

Si fins aquest moment teníem una comunitat formada per una sèrie de persones unides pel seguiment a Jesús de Natzaret, per la fe en la seva resurrecció i en un missatge que els deia com és el Regne de Déu, a partir d’ara hem de parlar d’una Església responsable de fer arribar arreu del món el mateix contingut que ha unit la primera comunitat, amb una nova capacitat de paraula i testimoni ja que és l’Esperit rebut qui ens mostra el què i el com; és Déu present entre nosaltres qui orienta i dona llum; en l’àmbit individual i col·lectiu respectant sempre la llibertat de cadascú.

És responsabilitat de tots. Pau ens recorda el caràcter personal dels dons que l’Esperit posa en cada un de nosaltres. El gran teòleg catòlic que fou Yves Congar parlava del perill del que ell anomenava «el cristomonisme», en el qual el magisteri, a tot nivell, ha caigut tantes vegades al llarg de la història en voler monopolitzar i fer-se únic posseïdor de l’Esperit i justificant així totes les seves decisions i missatges.

Podem escoltar o no aquesta veu interior, fer-ne cabal o no, actuar o no, i d’això en sortiran uns efectes que ens faran créixer en l’estimació, la donació, l’alteritat o veure’ns tancats en la nostra petitesa.

Persona–comunitat, i un Esperit Sant que ho relliga tot.