Cartells, fotos, sobres

Si sou dels que volteu diàriament per Manresa, haureu notat fa dies el canvi de decoració evident en tanques i fanals. Si ja teniu una certa edat, potser heu notat, també, un cert déjà vu en constatar que, en alguns casos, quan passeu per davant de llocs concrets és com si es repetís exactament el mateix escenari de fa quatre anys, vuit, dotze...

Hi ha un grup que continua tenint la tendència a penjar els cartells molt avall. És l’únic on, a banda de la cap de llista, a les fotos surten altres membres de la candidatura. També és el que, gràcies al verd llampant que l’identifica, es fa mirar més pel que fa a les pancartes penjades a les tanques. Amb el permís d’una altra formació política que també ho aconsegueix mercès al protagonisme que, en aquest cas, té el color vermell en la seva propaganda electoral. Hi ha un candidat en concret que fa tot l’efecte que ha passat pel Photoshop; o això, o té un ADN especialment generós que fa que a la foto sembli que acaba de sortir de la universitat. Segons una fotògrafa consultada per fer aquest escrit, la instantània del candidat amb un fons arbori indefinit rere seu és la més encertada, per natural, malgrat que diuen que encreuar els braços és sinònim d’estar a la defensiva i de poca receptivitat. En aquest cas, és el que ha tibat més dels tòpics lligats a Manresa, com el «bategar» i el cor (Cor de Catalunya) que hi ha al cartell. No és l’únic. En un altre cartell també hi ha un cor; en aquest cas, partit en tres trossos, cadascun amb una bandera.

El lila, color que s’identifica amb el feminisme, protagonitza el cartell d’una candidata que a la instantània mostra una expressió somrient amb un toc de timidesa que contrasta amb les poc tímides dimensions de la fotografia de la seva cara al cartell. El seu nom apareix a peu de foto, molt petitó. Tot el contrari que el d’un altre candidat, que consta al capdamunt i ben gros. No és l’únic.

En cinc dels nou cartells que va retratar aquest diari a l’inici de la campanya electoral hi consta la paraula «vot» o «vota».

La propaganda amb la butlleta que arriba a casa també té suc. Hi ha una formació que l’ha enviada d’incògnit, sense identificar-se al sobre, com si els fes vergonya. Potser els en fa. Un altre partit fa notar que el sobre que té el ciutadà a les mans és l’únic que no ha estat pagat amb els seus diners. Una candidatura informa que, per estalviar, només ha enviat un fullet per casa i que no inclou el sobre; només la papereta de vot. Convida l’elector a utilitzar el de qualsevol altre contrincant.

A partir de demà els cartells –esperem– desapareixeran de tanques i fanals. Començarà la història de debò. Que tinguem sort.