Manresa m’enamora?

Una cobla-orquestra et soluciona la festa major: missa amb música, sardanes a la plaça, concert a la tarda i ball al vespre. La Maravella –tretze músics i quatre veus– vertebrava diumenge passat la festa de primavera en un poble amb mar i barques. És una formació amb bagatge, capaç de mantenir l’interès del concert amb un repertori eclèctic que inclou des del swing fins als Beatles i culmina amb sardanes seleccionades per airoses i cantables: Les fulles seques, La Maria de les Trenes, La puntaire («el ressò d’aquesta sardana li farà saber a tothom que la terra catalana és la millor que hi ha al món») ...i Girona m’enamora. «Girona t’enamora a tu, m’enamora a mi, i a tots ens enamora», diu la lletra de la composició de Ricard Viladesau estrenada el 1989. Li havia encarregat l’Ajuntament gironí quan l’alcalde Quim Nadal s’havia fixat com a objectiu canviar l’estat d’ànim dels gironins, posant color a la grisa percepció que tenien de la seva ciutat. Així va néixer el 1988 l’eslògan «Girona m’enamora», que, com altres eslògans semblants, no deia la veritat sinó que buscava canviar-la. El famós «I (cor) NY» (estimo Nova York) és de quan els novaiorquesos estaven convençuts de viure en un infern de decadència i droga. «LA the place» (Los Angeles, el lloc) va ser el lema per a una conurbació magmàtica sense un lloc clar de referència. «Barcelona més que mai» neix el 1985, sota els efectes de la crisi econòmica i una certa caiguda anímica, i anticipa l’alegria olímpica abans que es produeixi. «Girona m’enamora» parlava de la ciutat que volia ser, i al mateix temps alimentava la voluntat de ser-ho. Per reforçar-ho es va encarregar la sardana, i Viladesau la va fer musicalment tan atractiva que s’ha convertit en habitual al repertori de les cobles. Girona va decidir agradar-se, creure-s’ho, i explicar-ho al món amb convenciment. I fa vuit dies, en un poble a setanta quilòmetres, la gent aplaudia els primers versos perquè «a tots ens enamora». Alguna idea per a Manresa?