Veritat i política

En un programa estatal de televisió la reportera pregunta a un grup de marrecs d’una escola què se celebra el diumenge 28 de maig. Una festa, diu un. Una final de futbol, respon l’altre. Que toca votar, fa una nena. És aquesta nena la que quan la periodista els pregunta què demanarien al nou alcalde contesta: Que digui sempre la veritat. A la mateixa pregunta els seus companys han respost: una piscina per al barri, una escola nova i un camió de patates fregides. És probable que algun dels candidats durant la campanya hagi promès una piscina i una escola, i llegint segons quines promeses, tampoc seria d’estranyar qui oferís patates xips per a tothom. Però en cap programa llegireu que cap polític prometi dir sempre la veritat. Abans prometran la lluna en un cove que ser sincers. Ser sincers implica reconèixer d’entrada que la realitat és la que és. És a dir, reconèixer que la inseguretat existeix, i que no es deu a cap percepció distorsionada de la realitat. Que sovint els tècnics manen més que els polítics, que falta vigilància, que la misèria avança i els recursos reculen, que la falta d’aparcament és un problema, que s’incompleixen les ordenances municipals impunement, que algunes escoles estan a rebentar i que els rebentapisos van a més. Com es pot prometre canviar o transformar un poble o una ciutat sense fer una radiografia prèvia de quin és el seu estat de salut? D’altra banda, participar de la vida política no és solament votar cada quan toqui i instal·lar-se en la queixa permanent. És més còmode mostrar-se permanentment decebut amb els polítics que seguir-ne les actuacions, informar-se sobre què fan i què deixen de fer, ser part activa en la vida de barri, del poble o la ciutat. Si volem que els polítics ens diguin sempre la veritat, siguem també sincers amb nosaltres mateixos i reconeguem que el nostre compromís amb la col·lectivitat sovint és ben escàs.