El que no s’aprèn amb el temps

No hi ha res inevitable excepte el que ho és absolutament. L’únic coneixement categòric amb què arribem al món. Mentre la consciència no és completa per comprendre els objectius que mouen la vida humana no hi ha cap presència de la mort. Més tard, la que experimentem sempre és la de l’altre, una observació objectiva i una emoció subjectiva de les quals mai no podem traspassar la diferència de punt de vista. I amb això vivim fins que el nostre propi punt de vista deixa de tenir ja cap importància.

Sortíem del funeral d’un parent estimat amb la tristesa i la inquietud que deixen els comiats de les persones que han estat properes. Aquell desassossec que ja coneixen, una buidor aquí dintre, un pensament recurrent d’una gravetat imperiosa sobre l’absència definitiva. Havíem buscat consol repassant els moments de plenitud de la vida de qui acomiadàvem, la riquesa vital acumulada, les experiències que hi havíem compartit i com tot plegat sumava una existència mesurable: elogiable, magnífica. Havíem parlat de com el llegat d’una persona que deixa algú per recordar-la no és, al capdavall, un motiu suficient per a aquesta tristesa que de cop ens bloqueja l’alè. És tan segur el final, que només cal aplaudir-lo si la vida ha estat plena, agradablement viscuda, abundantment aprofitada. I si ha deixat un pòsit sobre el qual continuar construint les relacions que ens uneixen.

I insistíem: ningú no ens prepara per al més obvi. Res en la vida té en compte aquesta ombra immutable, res en la banalitat de l’existència quotidiana pressuposa l’acabament de la vida. Ens és aliè, i només ens sorprèn, de tant en tant, la mort de l’altre com un trauma ple de desconsol i de malenconia. No estem gens educats en la mort. Si de cas, en un més enllà que deixa en l’aire allò que el precedeix. El punt i final. Parlàvem per evitar sanglots. I somrèiem mentre recordàvem. Al cap d’una estona, el rètol en un bar deia: «Sense por, que per morir vam néixer». Les pintades anònimes ens surten al pas i ens omplen d’arguments quan no tenim respostes.

Ens consolàvem, però ens quedava l’aflicció, més intangible, encara, per la memòria que s’esvaïa. Allò ens rosegava. Amb la persona que marxa s’evaporen incomptables terabytes de memòria humana, que no hem tingut la precaució de copiar enlloc. Potser ni tan sols hem arribat a sondejar-los per treure’ls a la superfície i embriagar-nos-hi. I al capdavall sempre ja és massa tard. Això també s’aprèn amb el temps.