S’han acabat les excuses

Les eleccions no es guanyen o perden a partir de reflexions molt racionals sobre la feina feta o sobre cada un dels projectes. Els votants, més enllà del que esperem que facin per la nostra ciutat o país, votem a partir de sensacions i identificacions. Votem a qui ens ha de representar, i per tant busquem algú que s’assembli a nosaltres –en versió millorada per anar bé– i que ens generi una certa il·lusió i esperança en el futur.

A Berga, per exemple, la CUP ha guanyat sobretot perquè és la força política amb millor vinculació amb el teixit social de la ciutat –o amb una part important d’aquest teixit. Han aconseguit transmetre la imatge de gent propera, honesta i implicada en la ciutat, i ho han aconseguit bàsicament perquè és bàsicament cert. El món convergent, que tradicionalment també havia estat ben connectat amb (una part de) la societat berguedana, ha perdut progressivament representativitat i això li ha pres també l’hegemonia. ERC i el PSC, en canvi, han estat tradicionalment percebuts com a partits outsiders i els està costant molt revertir aquesta situació.

Ara bé, la gent no votem únicament i exclusivament per simpatia, ni tan sols a les eleccions municipals. Votem amb el cor però també, ni que sigui una mica, amb el cap. Introduint el coi de papereta a l’urna signem també un contracte que obliga els càrrecs electes a fer la feien que s’han compromès a fer, a millorar la vida col·lectiva i a solucionar els problemes que tenim plantejats com a comunitat.

En aquest sentit, no crec que hi hagi gaires berguedans i berguedanes especialment satisfets amb l’obra de govern dels darrers vuit anys. No hi ha hagut cap escàndol ni cap gran cagada (subvencions perdudes a part) però tampoc s’ha avançat gaire o gens en la solució de les qüestions pendents i problemes endèmics (atàvics, gaire bé) de la ciutat. Fem-ne la repassada habitual: la Rasa dels Molins, Queralt, la urbanització dels Pedregals, l’hotel que no sabem si és un hotel, l’estació d’autobusos, la manca d’estudis universitaris o professionals, la piscina del Lledó, la connexió amb el càmping, la desindustrialització, l’abandonament del barri vell, la mala qualitat de l’espai públic, la lletjor de massa racons...

És impossible posar-se al cap de tots i cada un dels votants, però jo diria que els veïns i veïnes de Berga han disculpat aquesta inacció per quatre raons: el deute municipal heretat, la repressió vinculada a l’1 d’octubre, la salut de la Montse Venturós i la pandèmia. Podríem discutir i molt si són arguments suficients per a un full de serveis tan insuficient, o si cada una d’aquestes situacions, totes ben reals, s’ha gestionat de la millor manera, el que és segur és que d’aquí a quatre anys aquestes excuses ja no serviran, per molt bona gent que posin al capdavant de la llista. Per la CUP de Berga, l’hora de la veritat comença ara. Si se’n surten (tant de bo) tindrem CUP dotze anys més, si no, la clatellada pot ser històrica, definitiva, fins i tot.